Monopatí i espiritualitat

Anar en monopatí és ben senzill: només es tracta de mantenir l'equilibri dalt de la taula mentre aprofitem la inèrcia i altres lleis bàsiques de la física per moure'ns en la direcció decidida. D'aquesta manera és molt senzill fer giragonses, tirabuixons, salts al buit, baixar escales i petits abismes...

Naturalment, ningú amb dos dits de front creurà que amb l'explicació anterior ja haurà après a anar en monopatí. Ningú amb dos dits de front creurà que, després de llegir un llibre sobre monopatins o de mirar uns vídeos, pot patinar i fer a acrobàcies com si fos professional.

El monopatí requereix pràctica i pràctica i pràctica. Hores i hores. Caure i tornar a pujar-hi. Mil i un cop.

No és possible aprendre a anar en monopatí sense caure mil i un cops. El problema no és caure, sinó rendir-se, no practicar. L'objectiu és perseverar, practicar.

Si practiquem prou, algun dia dominarem el monopatí. Algunes persones el dominaran abans que d'altres, però tothom que tingui una mínim de mobilitat, podrà dominar el monopatí amb prou mesos i mesos de pràctica.

I quina relació existeix entre el monopatí i l'espiritualitat, el creixement personal?

Doncs una de molt evident, però que sovint oblidem:

Igual que per dominar el monopatí ens cal caure i tornar-nos a aixecar milers de cops... per integrar els coneixements espirituals també hem d'aixecar-nos una i mil vegades.

Per què hem de suposar que el nostre despertar interior ha de ser automàtic un cop hem llegit un llibre, fet un curs o escoltat una persona sàvia? Com podem creure que despertar interiorment i mantenir una pau i una felicitat invulnerable és més senzill que pujar a un monopatí?

Tenir informació de saviesa no és suficient. Ens cal integrar-la amb pràctica i més pràctica.

Així que la propera vegada que vegis que la teva pràctica no està al nivell de la teoria dels grans llibres espirituals, simplement recorda que has caigut del monopatí i que has de tornar a pujar-hi.

La principal diferència entre nosaltres i els/les grans skaters són hores de pràctica.
La principal diferència entre nosaltres i els/les grans mestres són hores de pràctica.

Puja, amb alegria, els cops que calgui al monopatí de l'autoconeixement! A practicar!