Quadern del Sherpa

El Bloc de Daniel Gabarró

Autoconeixement

i Creixement Personal

Educació

e Innovació

Empresa,

Organitzacions i Consciència

miércoles, 23 de julio de 2014

Les dificultats em permeten autorealitzar-me















Beneeix les dificultats. Sense elles no podríem actualitzar el nostre potencial.

No dic que les busquis innecessàriament, perquè  ja hi ha prou dificultats a la vida per complicar-te-la sense necessitat,  però agraeix les dificultats de la vida: elles ens permeten aprendre el que encara ignorem.

Gràcies a les dificultats traspassem la nostra zona de confort i actualitzem el nostre potencial. Gràcies a les dificultats arribem a ser qui som cridats a ser. Beneïdes siguin!


Les dificultats són internes, no externes

En els articles anteriors indicava que el que jo pensi marcarà la meva vida: davant pensaments d'odi, la meva vida s'omplirà d'odi; davant pensaments de comprensió, la meva vida s'omplirà de tendresa. El que penso, marca el que visc. Per això, deia, jo sóc responsable del que sento, jo he de vigilar el que penso i fer-me responsable dels resultats. Afirmava que no podia cedir aquest dret a l'exterior.

Però aquesta afirmació no ens porta a l'absurd de negar-nos el dret a queixar-nos i desesperar, per exemple, davant d'un accident del que som víctimes innocents?

Imaginem que estem creuant un carrer de qualsevol ciutat mentre el semàfor està verd i, sobtadament, un vehicle que surt del no-res ens envesteix i ens deixa invàlids. És que algú pot negar que aquesta és una dificultat externa? És que no podem afirmar que és natural viure una gran desesperança i un dolor dolor després de quelcom així? És que no resulta evident que hem estat víctimes innocents? I no tenim, doncs, el dret a la queixa, al dolor i la tristesa? No contradiu això el que hem afirmat a l'inici d'aquest article dient que havíem d'agrair les dificultats?

Us prego que reflexionem sobre això:

No es pot negar que l'accident ha estat una cosa externa, una dificultat que no se'm pot atribuir, una cosa inesperada. Tampoc negaré que el més habitual és desesperar i entristir.

Però el que sí negaré és que viure en el dolor i la tristesa sigui un dret. Crec que estem equivocats en això. El dret que tenim és a viure amb plenitud, no a patir i desesperar. Puc entendre que la desesperació ens habiti, però no crec raonable creure que això sigui un dret. Al contrari! El nostre dret és viure amb plenitud, al marge del que ens passi!

La dificultat ha estat externa, això és innegable. Però el fet que hi hagi una gran quantitat de persones en cadires de rodes vivint una vida feliç, ha de tornar a situar-nos davant una veritat evident: el fonamental no és si som o no innocents davant aquest accident, si el cotxe era vermell o verd, si tenim o no raó... tot això no importa una vegada que l'accident ja ha passat. L'únic que importa és adonar-nos que mentre internament no fem les paus amb aquest tema, els que estarem en guerra i els qui patirem serem nosaltres. És això el que volem a la nostra vida?

Així doncs, encara que les dificultats siguin objectivament externes, el que importa és la resposta interna que donem. Això és l'únic sobre el que podem actuar i, per tant, aquesta és la nostra responsabilitat.

Si volem ser feliços, haurem adonar-nos que qualsevol dificultat és bàsicament interna, encara que el seu origen objectiu sigui extern. Per tant, la resposta que donem dependrà de nosaltres, no de l'exterior. No importen les dificultats externes, sinó les respostes internes que oferim.


Les dificultats assenyalen els meus límits

Quan ens trobem postrats en una cadira de rodes i pensem que mai no podrem tornar a ser feliços, estem descobrint un límit mental nostre: creiem que felicitat i caminar són sinònims. Això és fals i, com totes les idees falses, produirà patiment.

Si, per exemple, la nostra parella ens abandona i ens trenquem per dins perquè creiem que som víctima de quelcom molt injust, estarem descobrint un nou límit mental nostre: creure que sense aquesta persona no podem ser feliços.

Totes les dificultats ens indiquen els nostres límits. Però és alliberador adonar-se que hi ha persones que van en cadira de rodes .. i són feliços! És alliberador veure que hi ha gent que ni tan sols coneix a la persona que ens ha abandonat ... i són feliços! Per tant, el dolor no neix del fet en si, sinó de la nostra incapacitat de viure la nova circumstància.

Quan siguem capaços de descobrir que podem ser feliços encara que no caminem, quan siguem capaços de descobrir que podem ser feliços sense la persona que ens ha abandonat, haurem ampliat els nostres límits i estarem més a prop d'una veritable comprensió de la vida, més a prop de la pau interna invulnerable.


Les dificultats són el pa nostre de cada dia

Si hem pogut reconciliar-nos amb la nostra cadira de rodes o amb l'abandonament que hem patit, entendrem que ara som més lliure i més feliços: la nostra felicitat no depèn de poder o no caminar, la nostra felicitat no depèn de la presència o no de certes persones. Els nostres límits s'han ampliat i la nostra vida es torna molt més lliure i feliç.

És en aquest moment quan podem descobrir que les dificultats sempre ens han ajudat, ja que sempre han conduït a una ampliació dels nostres límits i, per tant, a fer-nos més lliures, més feliços. En aquest moment podem adonar-me que les dificultats han enriquit el nostre món i són la forma com té la vida per fer-nos entendre el que ens costa comprendre. En aquest moment, ens podem adonar que les dificultats són l'escola de la vida: noves lliçons diàries per comprendre el que ens costa, per ampliar els nostres límits mentals.

I, és clar, en aquest moment entenem la frase "doneu-nos el pa nostre de cada dia" i comprenem que no es tracta del pa físic, sinó de beneir les dificultats que ens fan créixer. Beneir perquè ens obren els ulls davant temes desconeguts i, després d'obrir-los, veiem nous horitzons ... i som més lliures!

 Repeteixo el que he dit al principi: no busquem dificultats per elles mateixes, però donem la benvinguda a les que apareguin en la nostra vida. Les dificultats ens ajuden a descobrir-nos, amplien els nostres límits i ens ajuden a autorealitzar-nos. Beneïdes siguin!


Exercici pràctic:

Quan ens trobem davant d'una dificultat important en la nostra vida us suggereixo que pareu un moment i intenteu respondre les següents preguntes:

1. - Puc evitar aquesta dificultat? Si la resposta és sí, llavors eviteu-la. No esteu obligat a viure totes les dificultats, la vida ja us portarà les vostres. Si no podeu fugir de la situació, llavors està clar que aquesta dificultat us ha d'ensenyar alguna cosa, així que passeu a la següent pregunta.

2. - Què he d'aprendre d'aquesta dificultat perquè deixi de fer-me mal? Quin aprenentatge he de realitzar? Quin fet m'estic negant a acceptar i aquesta negació em produeix aquest dolor que visc ara mateix? Quan descobreixis aquesta resposta, el dolor es transformarà en pau i acceptació. Podràs actuar per canviar la realitat, però la teva acció no estarà motivada pel dolor sinó per la comprensió.

3. - Beneeix la dificultat que has tingut que enfrontar. Gràcies a ella obtens més coneixement, més pau, més comprensió. Beneeix la dificultat.

4. - Finalment, davant de cada nou dia prega que t'arribin les dificultats que estan previstes per a tu. Són les lliçons que et condueixen, directament, a la llibertat. Per tant, demana amb sinceritat que les dificultats ploguin sobre tu, com desitges que la pluja caigui sobre la terra assedegada durant una llarga sequera. Gràcies a elles, tu floriràs.

viernes, 18 de julio de 2014

Jo sóc responsable dels meus pensaments.

No és veritat que Joan em posi dels nervis. No és veritat que la meva mare em posi malalt. És fals que Maria m'alegri el matí amb el seu bon humor.

Quan faig responsables els altres del que visc succeeixen dues coses: m'enganyo i delego el meu poder. Les dues coses em generaran problemes i dolor en la meva vida.

Si desitjo ser feliç i lliure he de veure la veritat i recuperar el meu poder. Per fer-ho he adonar-me que només jo sóc responsable dels meus pensaments, del meu interior. Ningú més. Només jo.


No és el que sento, sinó el que penso

El que jo visc està marcat per el que penso i no pel que sento. Encara que el que ens desesperi siguin les emocions i el dolor psicològic que elles generen, hem de comprendre que les emocions neixen sempre d'un pensament previ.

Si crec que aquest paper que tinc entre les mans és una butlleta premiada de la loteria, els meus sentiments es dispararan en conseqüència. Si, per contra, penso que aquest paper que tinc entre les meves mans és una multa d'Hisenda, també els meus sentiments es dispararan immediatament. Per tant, les emocions són filles de la interpretació que fem de la realitat. L'important, en conseqüència, no són les emocions en si mateixes, sinó el pensament que les genera.


És el meu pare qui em posa histèric?

Hi ha la idea, socialment potenciada, que els altres ens fan feliços o infeliços. En general, solem pensar que "si fulano no fes això jo em sentiria millor", que si "fulaneta no digués aquestes coses, jo no estaria enfadat", que si "menganita fos diferent, les coses serien ben diferents", "si el meu pare no em posés histèric amb els seus comentaris... ", etc.

Només cal seure una estona en qualsevol lloc i conversar amb les persones que s'acostin per veure com és d'habitual culpar els altres del que nosaltres sentim. En la nostra forma de veure el món habitual creiem que són els altres els que ens produeixen nostre dolor, el nostre sofriment o la nostra alegria.

Naturalment això té dues conseqüències: dolor i impotència. Dolor perquè som víctimes de l'entorn i, com a víctimes indefenses, sovint ens toca "mossegar la pols" o passar situacions "inevitablement doloroses". Impotència perquè, si la situació no depèn de la nostra acció, com podrem canviar-la?

Però encara que la creença que els altres ens fan patir és socialment compartida, no vol dir que sigui certa. És més, gran part del que s'afirma socialment és fals. No cal ser gaire intel•ligent per adonar-se que la nostra societat deixa bastant que desitjar! Així que millor no ens creguem tot el que ens suggereix o acabarem patint com a bojos! Hem d'aprendre a veure el socialment erroni per poder viure sense dolor.

La propera vegada que pensem en que algú em fa sentir bé o malament, us prego que recordeu aquest article. Recordeu que són els nostres pensaments els que generen el que sentim. Així que no són els altres els que ens fan sentir, sinó nosaltres en pensar tal com ho fem. Si no ens agrada el que sentim, ¡canviem el nostre interior!

Això ens porta directament al nucli de l'article d'avui: El nostre interior depèn de nosaltres i de ningú més!

Naturalment que hi ha situacions més fàcils i situacions més difícils, però això no treu el que acabo d'afirmar: la forma com nosaltres vivim la situació -al marge que sigui fàcil o difícil- depèn de nosaltres. Per entrenar-nos, suggereixo que comencem a viure situacions fàcils lleugerament incòmodes amb consciència per, quan visquem alguna cosa realment difícil sapiguem enfrontar-nos-hi sense patiment.

No demano que creieu el que dic. En absolut! Us animo a verificar el que  indico: quan ho hàgiu comprovat aquest coneixement serà evident per a vosaltres i quedareu lliures.

La propera vegada que penseu en frases com "el meu pare em posa dels nervis", "aquesta nena pot tombar al més pintat", "la culpa del que estic vivint la té tal persona", etc., us prego que penseu en aquest article. Recordeu aquest article cada vegada que patiu i que apliqueu l'exercici que ve a continuació:


Exercici pràctic:

Quan, en culpar altres persones del que us passa, el sofriment i el dolor us envaeixi, recordeu aquest article i apliqueu l'antídot següent en quatre passos:

Primer pas: Recordeu l'exemple de la butlleta i la multa que posava unes línies més amunt i recordareu que el que fa patir no és el que es passa, sinó la forma com s'interpreta. Adoneu-vos que el que ens fa patir, curiosament no genera sofriment a altres persones que viuen coses semblants. Deduïu, per tant, que no és el fet el que produeix patiment, sinó el meu pensament en interpretar el fet.

Segon pas: Decidiu què preferiu, si patir o alliberar-vos del sofriment. Si prefereixen seguir patint -cosa totalment lícita i més habitual del que es creu, ja que el patiment sol generar identitat i reforçar el nostre ego fent-nos sentir importants-, no cal que feu res més: gaudiu del patiment. Si, per contra, decidieu no seguir patint, podeu passar al pas tercer.

Tercer pas: Adoneu-vos que el sofriment i la impotència els genera el pensament concret que teniu. Us convido a investigar en quin punt és fals. Per exemple: "no és que fulanito em posi dels nervis, sinó que jo no accepto que les persones puguin ser egoistes / ximples / o el que sigui i l'absurd és negar la seva existència. De fet, en negar que els altres siguin com són, l'egoista i ximple sóc jo, ¡quina ximpleria i quina mostra de egoisme negar als altres el dret a equivocar! " Sovint, amb això n'hi ha prou perquè el dolor es redueixi, ja que veure la veritat allibera gairebé sempre del sofriment.

Quart pas: Si a més afegim quelcom semblant a: "La meva pau és massa important perquè XX i el pensament absurd que tinc al respecte la faci desaparèixer" l'efecte encara serà més poderós.

Recordeu: Nosaltres som responsables del que pensen! No cedim aquest poder!

jueves, 10 de julio de 2014

Consciència, empresa i Èxit a la TV local.

Quina relació hi ha entre empresa i consciència? Entre èxit empresarial i consciència? Com aconseguir l'èxit des dels valors?

Heus aquí un programa de televisió de 24 minuts, titulat "Viure des de l'Essència", presentat per Glòria Montasell i emès per la televisió de Granollers fa unes setmanes. Aviat es reemetrà per d'altres cadenes locals.

Aquí teniu la programació:

  • Banyoles TV ( dc 13.30 )
  • Canal Blau ( dj 11.30 - dj 13.30(R) - dj 17.30(R) )
  • Canal Taronja Anoia ( dt 23. )
  • Canal Taronja Central ( dt 17. - dc, ds, dg 00.(R) )
  • Canal Terrassa ( dc 23.30 )
  • El 9 TV ( dt 17. - dt 07.(R) - ds 11.(R) - ds 16.30(R) - dg 13.30(R) )
  • El Punt AVUI TV ( dt 23. - dc 10.(R) )
  • Empordà TV ( dt 22. - dc 16.(R) )
  • Lleida TV ( dj 17. - ds 16.30(R) - dt 16.(R) )
  • Olot Televisió ( dc 14.45 - dc 23.(R) - dj 17.30(R) - ds 15.20(R) - dg 17.(R) )
  • RTV L'Escala ( dt 20. - dc 15.30(R) )
  • RTV Vandellòs-Hospitalet de l'Infant ( dc 21.20 - ds 22.45(R) )
  • RTV10 Sant Esteve ( dv 23. )
  • TAC12 ( dj 09.30 - dj 11.(R) - dj 12.30(R) - dj 15.30(R) - dj 17.30(R) )
  • TV Costa Brava ( dl 21.30 )
  • TV Sant Cugat - Vallès 1TV ( dl 22. )
  • TVR - Televisió del Ripollès ( dt 14.30 - dt 23.(R) - dg 16.(R) )
  • Televisió de Girona ( dv 14.30 )
  • VAT - Vídeo Ascó Televisió ( dc 19.30 )
  • VOTV - Vallès Oriental Televisió ( dv 22.30 )
  • Vallès Visió ( dt 22.30 - dt 04.(R) - dc 14.30(R) - dj 07.(R) - dj 11.30(R) - dv 17.30(R) - ds 05.(R) - ds 23.(R) )
  • m1tv ( dt 23. - dc 11.30(R) - dc 16.(R) )
  • nord ( dc 23.30 )
  • teleb - RTV de Badalona ( dj 17. )

Algunes de les reflexions poden ser interessants (no totes perquè quan parles per la televisió cal tenir uns reflexes molt ràpids davant de preguntes inesperades i no sempre s'aconsegueix). Però espero que algunes us siguin útils.

Crec que seria bona idea tenir més programes de televisió que vulguessin incrementar la consciència com aquest. I seria genial que fossin en emissores generalistes com TV3, la Sexta o Antena3... bé, ja arribarà... temps al temps.


miércoles, 2 de julio de 2014

El tabú espiritual

Comentava en Vicente Merlo, escriptor i filòsof reconegut, que en la nostra societat l'espiritualitat és, avui dia, un tabú social.

Afirmava que mentre la sexualitat ja s'havia anat normalitzant socialment, encara que hi pugui haver persones amb dificultats d'acceptació de la pròpia sexualitat, això ja ha deixat de ser un tabú social (només cal veure la gran quantitat de vídeoblogs, per exemple, on la gent parla lliurement sobre ella), encara no hem normalitzat l'espiritualitat.

I això realment resulta estrany: com pot ser que comentar una aventura sexual amb algú sigui quelcom normal i, en canvi, parlar de la pròpia experiència  interna de plenitud, de les pors que ens aïllen de sentir-nos un amb els altres, dels camins que seguim per viure'ns conscienment, etc sigui mal vist i generi tensió al voltant d'una taula?

La veritat és que no tinc resposta. I per això escric aquest article per preguntar-vos i per demanar-vos que deixeu la vostra opinió i pistes per superar-ho.

Però tinc la impressió que mentre no siguem capaços de situar el treball interior com a un tema fonamental de la nostra societat, ens costarà transformar-la vers un model més just i conscient.

Tinc clar que, per tal de viure amb plenitud, cal unificar el conscient i l'inconscient personal. De fet, en els meus cursos d'Aula Interior, acompanyo a les persones en aquest procés. Però m'adono que també socialment hauríem de superar el tabú a l'espiritualitat, a les emocions, a la interioritat si volem una societat més conscient i més justa. D'això n'estic cert, però deixo a l'aire la pregunta a l'espera dels vostres comentaris: per què creieu que l'espiritualitat és avui un tema tabú? com ajudar a normalitzar-lo?

Gràcies per llegir l'article, gràcies per compartir-lo, gràcies per comentar-lo.