Quan faig responsables els altres del que visc succeeixen dues coses: m'enganyo i delego el meu poder. Les dues coses em generaran problemes i dolor en la meva vida.
Si desitjo ser feliç i lliure he de veure la veritat i recuperar el meu poder. Per fer-ho he adonar-me que només jo sóc responsable dels meus pensaments, del meu interior. Ningú més. Només jo.
No és el que sento, sinó el que penso
El que jo visc està marcat per el que penso i no pel que sento. Encara que el que ens desesperi siguin les emocions i el dolor psicològic que elles generen, hem de comprendre que les emocions neixen sempre d'un pensament previ.
Si crec que aquest paper que tinc entre les mans és una butlleta premiada de la loteria, els meus sentiments es dispararan en conseqüència. Si, per contra, penso que aquest paper que tinc entre les meves mans és una multa d'Hisenda, també els meus sentiments es dispararan immediatament. Per tant, les emocions són filles de la interpretació que fem de la realitat. L'important, en conseqüència, no són les emocions en si mateixes, sinó el pensament que les genera.
És el meu pare qui em posa histèric?
Hi ha la idea, socialment potenciada, que els altres ens fan feliços o infeliços. En general, solem pensar que "si fulano no fes això jo em sentiria millor", que si "fulaneta no digués aquestes coses, jo no estaria enfadat", que si "menganita fos diferent, les coses serien ben diferents", "si el meu pare no em posés histèric amb els seus comentaris... ", etc.
Només cal seure una estona en qualsevol lloc i conversar amb les persones que s'acostin per veure com és d'habitual culpar els altres del que nosaltres sentim. En la nostra forma de veure el món habitual creiem que són els altres els que ens produeixen nostre dolor, el nostre sofriment o la nostra alegria.
Naturalment això té dues conseqüències: dolor i impotència. Dolor perquè som víctimes de l'entorn i, com a víctimes indefenses, sovint ens toca "mossegar la pols" o passar situacions "inevitablement doloroses". Impotència perquè, si la situació no depèn de la nostra acció, com podrem canviar-la?
Però encara que la creença que els altres ens fan patir és socialment compartida, no vol dir que sigui certa. És més, gran part del que s'afirma socialment és fals. No cal ser gaire intel•ligent per adonar-se que la nostra societat deixa bastant que desitjar! Així que millor no ens creguem tot el que ens suggereix o acabarem patint com a bojos! Hem d'aprendre a veure el socialment erroni per poder viure sense dolor.
La propera vegada que pensem en que algú em fa sentir bé o malament, us prego que recordeu aquest article. Recordeu que són els nostres pensaments els que generen el que sentim. Així que no són els altres els que ens fan sentir, sinó nosaltres en pensar tal com ho fem. Si no ens agrada el que sentim, ¡canviem el nostre interior!
Això ens porta directament al nucli de l'article d'avui: El nostre interior depèn de nosaltres i de ningú més!
Naturalment que hi ha situacions més fàcils i situacions més difícils, però això no treu el que acabo d'afirmar: la forma com nosaltres vivim la situació -al marge que sigui fàcil o difícil- depèn de nosaltres. Per entrenar-nos, suggereixo que comencem a viure situacions fàcils lleugerament incòmodes amb consciència per, quan visquem alguna cosa realment difícil sapiguem enfrontar-nos-hi sense patiment.
No demano que creieu el que dic. En absolut! Us animo a verificar el que indico: quan ho hàgiu comprovat aquest coneixement serà evident per a vosaltres i quedareu lliures.
La propera vegada que penseu en frases com "el meu pare em posa dels nervis", "aquesta nena pot tombar al més pintat", "la culpa del que estic vivint la té tal persona", etc., us prego que penseu en aquest article. Recordeu aquest article cada vegada que patiu i que apliqueu l'exercici que ve a continuació:
Exercici pràctic:
Quan, en culpar altres persones del que us passa, el sofriment i el dolor us envaeixi, recordeu aquest article i apliqueu l'antídot següent en quatre passos:
Primer pas: Recordeu l'exemple de la butlleta i la multa que posava unes línies més amunt i recordareu que el que fa patir no és el que es passa, sinó la forma com s'interpreta. Adoneu-vos que el que ens fa patir, curiosament no genera sofriment a altres persones que viuen coses semblants. Deduïu, per tant, que no és el fet el que produeix patiment, sinó el meu pensament en interpretar el fet.
Segon pas: Decidiu què preferiu, si patir o alliberar-vos del sofriment. Si prefereixen seguir patint -cosa totalment lícita i més habitual del que es creu, ja que el patiment sol generar identitat i reforçar el nostre ego fent-nos sentir importants-, no cal que feu res més: gaudiu del patiment. Si, per contra, decidieu no seguir patint, podeu passar al pas tercer.
Tercer pas: Adoneu-vos que el sofriment i la impotència els genera el pensament concret que teniu. Us convido a investigar en quin punt és fals. Per exemple: "no és que fulanito em posi dels nervis, sinó que jo no accepto que les persones puguin ser egoistes / ximples / o el que sigui i l'absurd és negar la seva existència. De fet, en negar que els altres siguin com són, l'egoista i ximple sóc jo, ¡quina ximpleria i quina mostra de egoisme negar als altres el dret a equivocar! " Sovint, amb això n'hi ha prou perquè el dolor es redueixi, ja que veure la veritat allibera gairebé sempre del sofriment.
Quart pas: Si a més afegim quelcom semblant a: "La meva pau és massa important perquè XX i el pensament absurd que tinc al respecte la faci desaparèixer" l'efecte encara serà més poderós.
Recordeu: Nosaltres som responsables del que pensen! No cedim aquest poder!
0 comentarios :
Publicar un comentario