El tabú espiritual

Comentava en Vicente Merlo, escriptor i filòsof reconegut, que en la nostra societat l'espiritualitat és, avui dia, un tabú social.

Afirmava que mentre la sexualitat ja s'havia anat normalitzant socialment, encara que hi pugui haver persones amb dificultats d'acceptació de la pròpia sexualitat, això ja ha deixat de ser un tabú social (només cal veure la gran quantitat de vídeoblogs, per exemple, on la gent parla lliurement sobre ella), encara no hem normalitzat l'espiritualitat.

I això realment resulta estrany: com pot ser que comentar una aventura sexual amb algú sigui quelcom normal i, en canvi, parlar de la pròpia experiència  interna de plenitud, de les pors que ens aïllen de sentir-nos un amb els altres, dels camins que seguim per viure'ns conscienment, etc sigui mal vist i generi tensió al voltant d'una taula?

La veritat és que no tinc resposta. I per això escric aquest article per preguntar-vos i per demanar-vos que deixeu la vostra opinió i pistes per superar-ho.

Però tinc la impressió que mentre no siguem capaços de situar el treball interior com a un tema fonamental de la nostra societat, ens costarà transformar-la vers un model més just i conscient.

Tinc clar que, per tal de viure amb plenitud, cal unificar el conscient i l'inconscient personal. De fet, en els meus cursos d'Aula Interior, acompanyo a les persones en aquest procés. Però m'adono que també socialment hauríem de superar el tabú a l'espiritualitat, a les emocions, a la interioritat si volem una societat més conscient i més justa. D'això n'estic cert, però deixo a l'aire la pregunta a l'espera dels vostres comentaris: per què creieu que l'espiritualitat és avui un tema tabú? com ajudar a normalitzar-lo?

Gràcies per llegir l'article, gràcies per compartir-lo, gràcies per comentar-lo.