La injustícia no existeix

Podem esperar d'un cocodril que es comporti com un gosset faldiller? Podem esperar del foc que no cremi? Podem creure que l'aigua deixarà de ser mullada?

Esperar que les coses siguin diferents a com són és ignorar la llei de la causa i l'efecte: mentre existeixi la causa prèvia, només podem viure l'efecte que tenim.

Pretendre que la realitat és injusta perquè no encaixa amb els nostres desitjos és negar-nos a comprendre que el foc, els cocodrils i l'aigua són com són i produeixen els resultats que produeixen. Pensar que la seva acció o la seva existència és una injustícia ens omple d'odi i de venjança .... I et sembla bona idea viure odiant?


Cocodrils, mossegades i ignorància

Un bell i tranquil riu, transparent i temptador al capvespre càlid d'una tarda africana. La temptació refrescant i relaxant d'una capbussada. La possibilitat, fins i tot, d'immortalitzar el moment en unes fotografies que mostrarem al nostre retorn a Catalunya.

Llençar-nos a l'aigua i sentir, al costat de la nostra pell ignorant i despreocupada el contacte fred i gairebé immòbil d'un cocodril discretament inadvertit fins llavors. El terror inundant-nos el cos fins al moll dels ossos. No només por, sinó veritable pànic. El terror a ser mossegats i atacats sacseja el nostre cos i intentem sortir de l'aigua a tota velocitat. Desitjaríem no haver-nos ficat mai en aquest riu cristal·lí i, sobretot, desitgem intensament no rebre a les nostres carns cap mossegada del cocodril, possiblement mortal.

El cocodril segueix immòbil. No mossega. No es mou. No té gana. Si hagués tingut gana res d'això hauria estat narrat. La nostra vida seria història. Haguéssim estat berenar de carn blanca per a un cocodril africà. Fi del conte.

La realitat és, sempre, fruit d'unes causes. Si som menjats és per la fam del cocodril i per la nostra imprudència. Si salvem la vida és gràcies al fet que, simplement, el cocodril no tenia gana en aquest moment. Però podem acusar el cocodril de ser un animal roí, injust, cruel i malvat per amenaçar la nostra vida? Tenim el dret a disparar i matar-lo, per justícia, un cop a la riba? O potser hem de començar a acceptar que en els bells rius africans els cocodrils existeixen i que les mossegades són inevitables si nosaltres ens comportem amb ignorància?

Crec que aquesta última possibilitat salta a la vista com la més encertada. Si un cocodril em mossega, ell està sent qui és i jo estic sent un ignorant per oblidar que són perillosos. No puc culpar els cocodrils de la meva falta de prudència. No puc clamar al cel exigint justícia havent estat ignorant, ni exigint que els cocodrils actuïn ara com angelets.


Humans, cocodrils i injustícies

Podem entendre l'anterior amb facilitat perquè parlem d'un animal, un ésser innocent que no pot deixar de ser un famolenc i mortífer cocodril. Comprenem fàcilment que culpar un cocodril de ser "injust" és una forma evident d'intentar dissimular la nostra imprudència i la nostra ignorància. Entenem amb l'exemple anterior i sense gaire dificultat que el cocodril no és dolent, ni injust, sinó que simplement és com pot ser.

Però portar l'exemple anterior a les persones acostuma a costar molt més. Intentar comprendre que les persones que exerceixen violència, que són cruels, que roben o similar no estan actuant de forma injusta és, molt sovint, difícil d'acceptar perquè pensem que una cosa són els animals innocents i una altra molt diferent, les persones.

Encara pot costar més observar els dolors socials: guerres, explotació, desigualtats... i pensar que no és una cosa injusta! Ens bull la sang davant de tanta injustícia!

No obstant això, vull que ho analitzem amb cura: potser ignorem que, si un nadó no rep els nutrients alimentaris suficients pot desenvolupar-se amb importants dèficits que marcaran, de per vida, una fragilitat corporal que d'altra manera no tindria? Oi que podem entendre que una persona adulta pot tenir una salut delicada de per vida si, durant els períodes crítics de la seva infància, no va rebre els nutrients suficients i adequats? Oi que entenem que pot, per exemple, tenir un fetge o uns budells delicats si durant l'infància va passar períodes llargs de desnutrició?

El mateix succeeix quan una persona, en el seu moment, no ha rebut prou amor, prou suport, suficient afecte, ni prou informació: es pot tornar una persona sense capacitat d'empatia, agressiva, incapaç d'estimar... Les persones així existeixen. Les persones amb un pou interior sense fons i plenes de dolor existeixen. Hi són. Són fruit d'un passat que les va convertir en això.

És una mostra d'ignorància per part nostra pensar que totes les persones adultes han gaudit d'un passat bonic i nutritiu. És una mostra grandiosa d'ignorància per part nostra pensar que totes les persones adultes tenen els suficients recursos interns per oblidar les ofenses, les dificultats i sanar el passat. Moltes persones ferides i dolgudes circulen pels carrers, viatgen en metro, treballen amb nosaltres, són els nostres veïns i veïnes.

Ignorar i culpar per actuar des d'on ho fan és tan absurd com ficar-se en un riu africà sense vigilar que no hi hagi un cocodril prop. Culpar el cocodril de la mossegada serà una manera de no acceptar la meva responsabilitat: cal saber que no solament hi ha cocodrils als rius africans, sinó també als carrers de les nostres ciutats catalanes.


No t'omplis d'odi 

Si hem comprès això, veurem que omplir-nos d'odi davant el dolor, el robatori, la violència, les desigualtats ... no porta a resoldre-les. Al contrari, ens omple interiorment d'odi i ens impulsa a venjar-nos, però no soluciona la causa inicial i, fins i tot, ho complica. Perquè quan la venjança s'instal·la a la nostra ànima sentim la crida a exercir un càstig, un dolor, una violència contra qui ens va fer mal .... i l'espiral de violència i desamor es fa inevitable!

Un conegut mestre espiritual va dir que poséssim l'altra galta quan algú ens agredeix. No volia dir que ens deixéssim apallissar, sinó que responguéssim des d'un altre nivell de consciència. Ens convidava a comprendre que no totes les persones saben el que fan, ni poden saber-ho, ni poden actuar diferent. Ens convidava a construir una realitat justa, que ell anomenava regne del cels, sense agredir ningú, sabent que cada persona arribarà a entendre la realitat quan sigui el seu moment, però que no els podem culpar de ser cocodrils i de clavar mossegades per ser-ho.

Nosaltres no podem canviar als altres. Seria prepotent pretendre que podem transformar els altres quan vulguem. Seria un absurd. Però sí som responsables de nosaltres, del nostre interior.

Pretendre que el món està ple de persones equilibrades, felices i conscients és mentir, és ignorar la realitat dels adults que encara són cocodrils. Culpar-los per les seves accions i creure en la injustícia és una excusa perquè jo els agredeixi, perquè jo actuï com un altre  cocodril. És una forma de omplir-me d'odi i ser, jo mateix, un altre cocodril i no poder aconseguir en el meu interior la pau invulnerable que comporta el regne del cels.

La injustícia no existeix. Creure que existeix la injustícia m'omple d'odi i em converteix en un venjador i en un motor que porta a la meva vida més odi i més dolor. Vull això per a la meva vida? Comprendre que la injustícia no existeix i que només hi ha la ignorància, em permet viure des d'un nivell de consciència superior que m'omple d'una pau invulnerable. Repeteixo, la injustícia no existeix i jo no actuo en contra de ningú sinó a favor del que promou més harmonia, més pau i més equilibri.

Només d'aquesta manera la meva vida s'omple de pau, de servei i de felicitat.


Exercici pràctic

Quan ens trobem davant alguna cosa que ens sembli una injustícia us animo a fer-vos preguntes següents:

1. - És que he oblidat que les persones que fan mal a altres ho fan perquè estan danyades elles mateixes i no poden actuar sinó com cocodrils? És que he oblidat que els cocodrils no només estan en els rius africans sinó també pels carrers dels nostres pobles i ciutats?

2. - Què puc fer per reduir el dolor sense incrementar-lo danyant el cocodril i els altres? Com puc actuar de manera que el dolor es redueixi i no generi més odi en el meu entorn? Com actuar sense ànim de venjança?

3. - Si el cocodril està disposat a aprendre, puc ensenyar-li a veure la vida de forma diferent perquè pugui actuar diferent? En cas contrari, puc protegir-me d'ell i, alhora, acceptar que ell no canviarà fins que estigui disposat a aprendre i que ha de patir les conseqüències dels seus actes, però que no em correspon a mi danyar-lo ni venjar-me?

4. - Puc marxar desitjant-li el millor? Em puc protegir desitjant-li que descobreixi l'empatia i l'amor?

 Respectar el procés d'evolució de cada persones és una mostra d'amor i de consciència elevada que només pot ser compresa i portada a terme pels que han entès que la injustícia no existeix. Deixant de creure en la injustícia i fent el que et toqui fer, el món s'omplirà d'amor.

Llegir més

Què significa “Èxit Empresarial"?

"Èxit" és un mot buit de contingut. Quan parlem de conceptes com "èxit empresarial", "èxit als negocis", "èxit personal"... cal entendre que el significat d'aquestes expressions depenen del que, per a cada persona, signifiqui la paraula "èxit". Allò que unes persones viuen com un èxit, per d'altres pot ser un veritable fracàs.

Com empresàries i empresaris, podem afirmar sense cap dubte que aspirem a l'èxit. Algun empresari ho negaria? Alguna empresària no ho afirmaria? Però si qualsevol empresària o empresari aspira a l'èxit per a la seva empresa o negoci, caldrà que ens preguntem en primer lloc: Què significa realment l'èxit per a mi?

Perquè cada persona tindrà els seus propis objectius, el seu propi concepte d'èxit i cal aclarir-lo per comptar amb majors possibilitats d'assolir-lo. Si no ens hem plantejat mai el que èxit significa per a nosaltres, potser perseguirem el somni d'un altre i no el nostre propi èxit.

Per a nosaltres, el concepte "èxit empresarial" implica bàsicament tres factors:

El primer és l'èxit econòmic:
Perquè estem parlant de negocis, d'empreses, de botigues, d'autònoms que ofereixen els seus serveis... i qualsevol projecte empresarial necessita resultats econòmics positius. De no ser així, o bé l'empresa no té futur o estem davant d'un hobby, una associació, una ONG... però NO davant d'un negoci!! Perquè un negoci es caracteritza necessàriament per oferir guanys econòmics a les persones que l'impulsen i que els permetin de viure de forma justa en contraprestació pel temps, el risc i l'esforç que hi han invertit.

El segon és poder sentir-nos orgullosos i orgulloses del que fem:
Volem tornar a recordar aquesta divisa nostra: "l'orgull de ser empresaris i empresàries". Això és: adonar-nos que nosaltres estem generant productes o serveis útils, que les persones necessiten, que les persones valoren perquè són serveis o productes valuosos en ells mateixos, que les persones agradeixen perquè els aporten benestar a les seves vides.

I és que no només estem generant llocs de treball, sinó també riquesa i benestar. En definitiva, estem aportant coses positives al món. Sense el nostre treball el món seria un lloc pitjor. Per tant, ens sentim orgullosos de ser empresaris i empresàries.

El tercer és tenir temps per nosaltres i aconseguir que el negoci "funcioni sol":
Poder descansar, poder estar malalts sense estar obligats a treballar per por a no cobrar, poder atendre d'altres assumptes o altres empreses, poder absentar-nos del negoci sabent que l'empresa segueix funcionant de forma adequada quan no hi som. D'aquesta manera, podrem tenir una vida vida professional que no estigui renyida amb una vida familiar i personal: això és clau per a nosaltres en el nostre concepte d'èxit.

Hi ha forces empresaris i empresàries que, encara que tenen un gran èxit econòmic, no tenen temps per poder gaudir els seus guanys monetaris. Des del nostre punt de vista, és un veritable fracàs.

Però si anem encara més enllà i ho pensem bé: un empresari o empresària que no pot marxar mai del seu negoci... realment té un negoci? O només té un lloc de treball que s'ha autoproporcionat i que l'esclavitza?

Per tant (i sempre des del nostre punt de vista totalment personal i subjectiu), quan nosaltres parlem d'èxit empresarial ens referim a un mínim de tres elements que s'han de donar de forma conjunta:

1.- ingressos econòmics suficients,
2.- temps personal gràcies al funcionament relativament autònom del nostre negoci i, finalment,
3.- l'orgull de saber-nos útils i d'estar enriquint el món.

Aquesta és la nostra idea d'èxit empresarial, quina és la teva?

T'animem a parar uns minuts per reflexionar i a escriure allò que per a tu és èxit empresarial. D'aquesta manera, podràs dirigir-te a ell de la forma més conscient possible.

Què és per a tu èxit?

Llegir més

Recuperant l'orgull empresarial

Una de les conseqüències de les dificultats econòmiques que està atravessant el nostre país, ha estat l'estigmatització de les empresàries i empresaris. És senzill entendre la raó, ja que els mitjans de comunicació han utilitzat l'expressió "empresaris/es", de forma força sistemàtica per referir-se molt especialment a persones o entitats com Emilio Botín, Amancio Ortega, Telefònica, BarcelonaWorld... i parlat sovint de les seves reunions amb els Ministres, els Consellers, el President, el Rei, el Papa... A més, també es parla de la CEOE com els "representants dels empresaris", cosa que ha fet que el veritable teixit empresarial del país* (les petites i mitjanes empreses són la gran majoria i constitueixen el 99 % del teixit empresarial del país) quedi impregnat d'una imatge corrupta i sospitosa que no és certa en el cas de les PIMES.

Aquesta mala utilització del llenguatge ha generalitzat un concepte negatiu sobre els empresaris i empresàries. Tenir i/o dirigir una empresa s'ha convertit, sovint, en quelcom a justificar o del que avergonyir-se.

Però n'hi ha prou amb unes poques dades per entendre que la realitat de l'empresariat d'aquest país és ben diferent. Per exemple, només cal mencionar que les PYMES van generar el 65% dels llocs de treball a l'estat espanyol durant l'any 2013*... i això que tenien negat l'accés al crèdit!!

I cal entendre que moltes PIMES, a diferència de les grans corporacions, estan a favor del bé comú i, per exemple, no poden estar a favor de sous miserables per les seves plantilles perquè, a diferència de les grans empreses, el seu futur està íntimament vinculat al benestar econòmic del seu territori i dels seus veïns i veïnes.

I el que és cert, és que per a les PIMES, és a dir, per a la immensa majoria de l'empresariat del país, les coses no són tan fàcils com per aquest petit grup "d'escollits" de l'IBEX35 o de la CEOE o de les corporacions bancàries i multinacionals que operen a l'estat espanyol i que poden arribar a modificar la legislació pel seu benefici, si els cal. Les grans empreses juguen a una lliga diferent, una lliga on poden, per exemple, fabricar la seva producció a un país determinat, dur la contaminació a un altre país diferent i tenir la seu corporativa en un paradís fiscal. Les grans empreses juguen a una lliga diferent en la que, ni juguem, ni volem jugar. Les PIMES estem molt més a favor del bé comú.

Per tant, de què ens hem d'avergonyir? Per què justificar-nos? Per què buscar excuses si el nostre joc busca ser net i centrat en el benefici del nostre territori més proper i de les persones que hi viuen? Per què justificar-nos si també voldríem que el bé comú manés en l'economia?

Com empresaris i empresàries hem de ser conscients que el paper que complim a la societat és fonamental i ho és per diversos motius:

1.- Creem utilitat. Des dels productes i serveis més senzills fins als més complexes, tota activitat respon a una necessitat humana. Cada cop que una persona necessita una cadira, una casa, menjar, un clau o un martell, un advocat/da, un/a informàtic/a, una rentadora, un massatge, un llibre, un préstec, un llibre, un hotel, enviar un paquet.... i un llarguíssim etcètera, pot fer-ho perquè algú, una persona anònima en la majoria dels casos, va tenir la visió i el coratge per fer-lo realitat per tal d'oferir coses útils i necessàries als seu territori. A més, ho fem sense jugar a jocs bruts de finançaments opacs, paradisos fiscals, ni els altres instruments que algunes grans empreses sí tenen a la seva disposició. Ser útils i de forma ètica, no és per sentir orgull?

2.- Creem riquesa i benestar. Les estructures empresarials creen riquesa i la distribueixen generant llocs de treball i, per tant, som responsables directes del benestar i les condicions de vida de les persones. No és per sentir-nos orgulloses i orgullosos? Gràcies a nosaltres, un grup important de persones tenen feina, formació, experiència... i ingressos per per dur a terme el seu projecte de vida.

I, reiterem, encara que les grans corporacions, per exemple, defensin la necessitat de sous baixos, nosaltres sabem que els nostres veïns i veïnes necessiten de sous dignes per tal de viure amb dignitat i per tal que puguin adquirir els serveis que els oferim. És a dir, també en aquest punt juguem en una lliga diferent que moltes grans empreses, perquè la viabilitat de les multinacionals no està unida al benestar de cap territori concret, però el nostre cas és ben diferent: volem el bé dels nostres veïns i veïnes perquè el seu i el nostre bé estan vinculats. Per això estem a favor del bé comú. I en aquest context, nosaltres aportem molta riquesa i benestar. Això és per sentir-se orgullós!

3.- Creem benefici social i progrés. Les PIMES, tal com diem, són molt diferents a les grans empreses, a la gran banca i a les grans multinacionals. No volem, ni ens podem permetre generar dolor social amb el nostre funcionament, ja que el nostre negoci seria inviable si no tingués el suport dels nostres veïns, veïnes i clients. A més, tenim altres característiques que ens fan oferir estructures més humanes que les grans corporacions, la proximitat a la gent i al territori són dues de les més destacables. No és com per sentir-se intensament orgullosos i orgulloses?

Sí, nosaltres pensem que és per sentir un profund orgull de ser empresaris i empresàries. I pensem que, en massa ocasions, se'ns tracta injustament ja que són molts els tòpics amb els que se'ns associa, bé per ignorància o bé perquè se'ns vincula a les elits (de les que ja hem parlat abans) o bé, simplement, perquè parlar és fàcil i gratis.

Però, a més, també som conscients que estem fets d'una pasta especial i que, tot sovint, hem d'enfrontar-nos a situacions difícils i ho fem amb fortalesa i coratge. Així que no tindrem cap problema en seguir llevant-nos cada matí tot pensant en tirar endavant la nostra missió, el nostre servei, oferint la nostra utilitat i el benestar que aportem al món. I ho farem amb alegria, amb entusiasme i amb orgull. Perquè estem orgullosos de ser empresaris. Perquè tenim orgull de ser empresàries.

Gràcies per ser-ho! Sou i som imprescindibles!

* Font: Ministerio de Empleo y Seguridad Social y Comisión Europea.http://www.ipyme.org/Publicaciones/Retrato_PYME_2013.pdf

Llegir més

El mal no existeix. El que sí existeix és la ignorància

Sóc al cinema veient una pel·lícula: la clàssica lluita entre el bé i el mal. En aquest moment m'adono que tota la nostra vida està basada en la falsa creença de l'existència d'un mal que lluita contra el bé.

Però també m'adono que aquesta és una perspectiva equivocada que ens porta al dolor, a l'enfrontament i a fer-nos mal a nosaltres mateixos/es i als altres.

Per què afirmo que és una visió errònia? Com saber que el mal no existeix.

I el que és encara més important: si el mal no existeix, què és el que realment existeix?


El mal que faig sempre busca un bé

La creença que el mal existeix i lluita contra el bé és una creença molt arrelada en la nostra cultura. Sobre ella es construeix la nostra visió del món. No solament basem en ella les novel·les, les pel·lícules, les llegendes, els contes... sinó també la visió de la nostra vida. Dividim el món en bons i dolents, entre els que ens fan bé (els bons) i els que ens danyen (els dolents), en la ciutadania (els bons) i els que viuen de la política (els dolents), en els que defensen les lleis (els bons) i els que són terroristes (els dolents)...

Tota la nostra vida queda marcada per aquesta idea. Hi ha uns dolents molt dolents que busquen el mal perquè ho porten a la sang, perquè és el seu ADN i hem de defensarnos contra ells.

Però aquesta visió socialment construïda és errònia i falsa.

Quan fem un mal, encara que podem ser conscients de generar dany i dolor a d'altres persones, animals o coses, no ho fem pel mal en si, sinó perquè donem més importància al nostre bé, al nostre plaer, a les nostres idees, a la nostra venjança, als nostres ideals que al dany que estem infligint.

Quan fem mal als altres, encara que no ignorem que els generem dolor, ho fem perquè tenim un motiu, alguna cosa que ens justifica. Encara que robem alguna cosa, encara que matem a algú, encara que fem trampa a hisenda no demanant la factura per estalviar-nos  l'iva, encara que posem les banyes a la nostra parella,  encara que ordenéssim el bombardeig d'una ciutat, encara que no reciclem el paper o el plàstic, encara que comprem un producte molt barat després del qual, sens dubte, hi ha explotació laboral i contaminació ambiental... no ho fem per fer mal, no ho fem pel mal en si mateix, sinó perquè tenim un motiu que ens justifica, cerquem un bé, una raó.

No estic afirmant que aquestes conductes no danyin. És clar que danyen! El que afirmo és que el dany és una conseqüència no buscada, que el que es busca és una cosa que es considera "bona" partint d'una visió miop i egoista.


Els cocodrils, encara perillosos, només són cocodrils

La idea que el "mal" com a tal existeix, ens ajuda a creure'ns al costat dels "bons" i amb motius justificats per anar contra els "dolents". Aquesta creença genera el dret a la venjança, és a dir, genera dolor, violència i dany cap a la gent. Però aquesta creença no és la demostració de l'existència del mal, sinó una mostra de la nostra ignorància.

Els cocodrils són perillosos, però només són cocodrils. Si et portes un cocodril a casa, no t'estranyi que d'una mossegada t'arrenqui la mà. No es tracta de maldat, sinó de la incapacitat del cocodril de posar-se al teu lloc i de teixir vincles afectius, de tenir empatia, de reconduir la fam cap a formes de menjar que no danyin als altres. Els cocodrils són cocodrils: tenen un cervell reptilià i encara han d'evolucionar per poder actuar diferent. No són el mal, els falta evolucionar, aprendre. Són, d'alguna manera, ignorants. Són perfectes com cocodrils, però perillosos. Agredeixen, però no són el mal.

Amb les persones passa exactament igual. Quan algú demana una factura sense IVA, encara que sàpiga que està perjudicant els serveis públics, valora més el seu estalvi que el perjudici que genera. No és dolent, és cocodril. Quan s'inicia una guerra, es fa sota la justificació d'uns ideals o d'evitar un perill que sembla més gran. No és per maldat, és per ser cocodril. Quan no es recicla el paper o el plàstic perquè fa mandra, tampoc és per maldat, sinó per ser cocodrils. Quan una persona mata a una altra perquè vol els seus diners o la viola perquè vol viure un plaer que no obtindria d'una altra manera, també es deixa portar pel seu cocodril interior: valora més els diners o el plaer que la integritat de l'altra persona.

Som cocodrils. Cadascun al nostre nivell. Alguns som cocodrils molt perillosos, d'altres menys. Però tots som cocodrils incapaços de posar-nos sempre i en tot moment en el lloc dels altres i actuar sempre amb justícia. Naturalment això acaba danyant gent.

Alguns fem mal més que d'altres, però no som diferents en essència, sinó en grau. No es tracta que uns siguin bons i altres dolents, no es tracta que el mal i el bé existeixen i estiguin encarnats en uns i no en uns altres. Sinó que, simplement, uns tenim més o menys evolució i coneixement que altres: tots som cocodrils, uns amb una mica més de saviesa i altres amb una mica menys.


Si falta saviesa, ja sabem què hem de buscar 

Si hem comprès això, entendrem que és absurd lluitar contra el mal. No pot lluitar contra una cosa que no existeix sense complicar les coses, sempre s'acaba fent mal a molta més gent ...

Els cocodrils necessitem ajuda per evolucionar. Com el que ens falta és saviesa és clar que és això el que hem de buscar: coneixements per evolucionar.

El món no s'explica com una lluita entre el bé i el mal, sinó com un anar obtenint major saviesa, anar aprenent i evolucionant. Com més saviesa es té, menys mal es fa als altres i al planeta. Quanta menor saviesa, més mal ens generem a nosaltres mateixos/es, als altres i al planeta.

 Per tant, el dany del món s'explica a partir de la ignorància. Aquest és el veritable problema. La ignorància està en l'arrel del dolor, el mal i la infelicitat.

Resulta obvi, doncs, que ensenyar i intentar estendre el coneixement és l'únic antídot possible. És absurd lluitar contra el mal perquè no existeix. Només podem intentar augmentar la saviesa en el món i la transformació serà inevitable.

El que hem de fer les persones interessades en la veritat, en la pau i en la humanitat és ajudar a incrementar el nivell de saviesa en la nostra realitat. La conseqüència immediata serà la reducció del dolor, del mal i de la infelicitat.

Deixem de creure i de lluitar contra el mal!
Enriquim el món amb comprensió i saviesa!
Actuem des del coneixement i el món serà diferent!


Exercici pràctic:

Sovint ens trobarem davant de situacions que danyen a algú o alguna cosa: violència verbal, simbòlica, física, laboral, ideològica, legal... què fer? Com actuar perquè la nostra acció sigui útil al món i ens sigui útil a nosaltres en el nostre creixement interior?

En aquests casos, us proposo un exercici molt senzill en solament quatre passos (que jo mateix he de recordar-me a mi mateix tot sovint):

1. - Posa't en el lloc de la persona o persones que generen aquest mal. Intenta comprendre de quina manera justifiquen la seva acció. No dic que els donis la raó, dic que intentis entendre-les. Ningú actua sense creure que té un motiu. Intenta entendre'l.

2. - Observa el mal que fan i la justificació que es donen a si mateixes. Què necessitarien comprendre per superar aquesta situació? Què necessitarien comprendre per deixar de fer aquest mal? Com podries ajudar amb la informació adequada perquè entenguessin?

3. - Procura posar al seu abast la informació que necessiten per evolucionar i deixar d'actuar així. Lamentablement no pots obligar-los a integrar-la i només pots posar-la al seu abast. Podem portar un cavall fins a la font, però no podem obligar a beure. Acceptar la llibertat dels altres, especialment si pensen diferent a nosaltres, és una mostra de la nostra evolució. Utilitza la violència per a "salvar-los" seria ser igual que ells.

4. - Protegeix-te del mal que puguin fer-te, però sense violència, desig de venjança o agressió. No tenen la culpa de ser cocodrils, però tu tampoc has de patir pel fet que ells/es ho siguin. No t'enganxis en cap lluita amb ells. Deixa que els cocodrils es barallin amb els cocodrils. Has fet el que havies de fer. Deixa que ells recullin els fruits de la seva pròpia violència, així podran aprendre. Protegeix-te d'ells i segueix posant informació i saviesa al seu abast per quan estiguin preparats.

D'aquesta manera, la teva vida estarà plena de pau.

Llegir més