La injustícia no existeix

Podem esperar d'un cocodril que es comporti com un gosset faldiller? Podem esperar del foc que no cremi? Podem creure que l'aigua deixarà de ser mullada?

Esperar que les coses siguin diferents a com són és ignorar la llei de la causa i l'efecte: mentre existeixi la causa prèvia, només podem viure l'efecte que tenim.

Pretendre que la realitat és injusta perquè no encaixa amb els nostres desitjos és negar-nos a comprendre que el foc, els cocodrils i l'aigua són com són i produeixen els resultats que produeixen. Pensar que la seva acció o la seva existència és una injustícia ens omple d'odi i de venjança .... I et sembla bona idea viure odiant?


Cocodrils, mossegades i ignorància

Un bell i tranquil riu, transparent i temptador al capvespre càlid d'una tarda africana. La temptació refrescant i relaxant d'una capbussada. La possibilitat, fins i tot, d'immortalitzar el moment en unes fotografies que mostrarem al nostre retorn a Catalunya.

Llençar-nos a l'aigua i sentir, al costat de la nostra pell ignorant i despreocupada el contacte fred i gairebé immòbil d'un cocodril discretament inadvertit fins llavors. El terror inundant-nos el cos fins al moll dels ossos. No només por, sinó veritable pànic. El terror a ser mossegats i atacats sacseja el nostre cos i intentem sortir de l'aigua a tota velocitat. Desitjaríem no haver-nos ficat mai en aquest riu cristal·lí i, sobretot, desitgem intensament no rebre a les nostres carns cap mossegada del cocodril, possiblement mortal.

El cocodril segueix immòbil. No mossega. No es mou. No té gana. Si hagués tingut gana res d'això hauria estat narrat. La nostra vida seria història. Haguéssim estat berenar de carn blanca per a un cocodril africà. Fi del conte.

La realitat és, sempre, fruit d'unes causes. Si som menjats és per la fam del cocodril i per la nostra imprudència. Si salvem la vida és gràcies al fet que, simplement, el cocodril no tenia gana en aquest moment. Però podem acusar el cocodril de ser un animal roí, injust, cruel i malvat per amenaçar la nostra vida? Tenim el dret a disparar i matar-lo, per justícia, un cop a la riba? O potser hem de començar a acceptar que en els bells rius africans els cocodrils existeixen i que les mossegades són inevitables si nosaltres ens comportem amb ignorància?

Crec que aquesta última possibilitat salta a la vista com la més encertada. Si un cocodril em mossega, ell està sent qui és i jo estic sent un ignorant per oblidar que són perillosos. No puc culpar els cocodrils de la meva falta de prudència. No puc clamar al cel exigint justícia havent estat ignorant, ni exigint que els cocodrils actuïn ara com angelets.


Humans, cocodrils i injustícies

Podem entendre l'anterior amb facilitat perquè parlem d'un animal, un ésser innocent que no pot deixar de ser un famolenc i mortífer cocodril. Comprenem fàcilment que culpar un cocodril de ser "injust" és una forma evident d'intentar dissimular la nostra imprudència i la nostra ignorància. Entenem amb l'exemple anterior i sense gaire dificultat que el cocodril no és dolent, ni injust, sinó que simplement és com pot ser.

Però portar l'exemple anterior a les persones acostuma a costar molt més. Intentar comprendre que les persones que exerceixen violència, que són cruels, que roben o similar no estan actuant de forma injusta és, molt sovint, difícil d'acceptar perquè pensem que una cosa són els animals innocents i una altra molt diferent, les persones.

Encara pot costar més observar els dolors socials: guerres, explotació, desigualtats... i pensar que no és una cosa injusta! Ens bull la sang davant de tanta injustícia!

No obstant això, vull que ho analitzem amb cura: potser ignorem que, si un nadó no rep els nutrients alimentaris suficients pot desenvolupar-se amb importants dèficits que marcaran, de per vida, una fragilitat corporal que d'altra manera no tindria? Oi que podem entendre que una persona adulta pot tenir una salut delicada de per vida si, durant els períodes crítics de la seva infància, no va rebre els nutrients suficients i adequats? Oi que entenem que pot, per exemple, tenir un fetge o uns budells delicats si durant l'infància va passar períodes llargs de desnutrició?

El mateix succeeix quan una persona, en el seu moment, no ha rebut prou amor, prou suport, suficient afecte, ni prou informació: es pot tornar una persona sense capacitat d'empatia, agressiva, incapaç d'estimar... Les persones així existeixen. Les persones amb un pou interior sense fons i plenes de dolor existeixen. Hi són. Són fruit d'un passat que les va convertir en això.

És una mostra d'ignorància per part nostra pensar que totes les persones adultes han gaudit d'un passat bonic i nutritiu. És una mostra grandiosa d'ignorància per part nostra pensar que totes les persones adultes tenen els suficients recursos interns per oblidar les ofenses, les dificultats i sanar el passat. Moltes persones ferides i dolgudes circulen pels carrers, viatgen en metro, treballen amb nosaltres, són els nostres veïns i veïnes.

Ignorar i culpar per actuar des d'on ho fan és tan absurd com ficar-se en un riu africà sense vigilar que no hi hagi un cocodril prop. Culpar el cocodril de la mossegada serà una manera de no acceptar la meva responsabilitat: cal saber que no solament hi ha cocodrils als rius africans, sinó també als carrers de les nostres ciutats catalanes.


No t'omplis d'odi 

Si hem comprès això, veurem que omplir-nos d'odi davant el dolor, el robatori, la violència, les desigualtats ... no porta a resoldre-les. Al contrari, ens omple interiorment d'odi i ens impulsa a venjar-nos, però no soluciona la causa inicial i, fins i tot, ho complica. Perquè quan la venjança s'instal·la a la nostra ànima sentim la crida a exercir un càstig, un dolor, una violència contra qui ens va fer mal .... i l'espiral de violència i desamor es fa inevitable!

Un conegut mestre espiritual va dir que poséssim l'altra galta quan algú ens agredeix. No volia dir que ens deixéssim apallissar, sinó que responguéssim des d'un altre nivell de consciència. Ens convidava a comprendre que no totes les persones saben el que fan, ni poden saber-ho, ni poden actuar diferent. Ens convidava a construir una realitat justa, que ell anomenava regne del cels, sense agredir ningú, sabent que cada persona arribarà a entendre la realitat quan sigui el seu moment, però que no els podem culpar de ser cocodrils i de clavar mossegades per ser-ho.

Nosaltres no podem canviar als altres. Seria prepotent pretendre que podem transformar els altres quan vulguem. Seria un absurd. Però sí som responsables de nosaltres, del nostre interior.

Pretendre que el món està ple de persones equilibrades, felices i conscients és mentir, és ignorar la realitat dels adults que encara són cocodrils. Culpar-los per les seves accions i creure en la injustícia és una excusa perquè jo els agredeixi, perquè jo actuï com un altre  cocodril. És una forma de omplir-me d'odi i ser, jo mateix, un altre cocodril i no poder aconseguir en el meu interior la pau invulnerable que comporta el regne del cels.

La injustícia no existeix. Creure que existeix la injustícia m'omple d'odi i em converteix en un venjador i en un motor que porta a la meva vida més odi i més dolor. Vull això per a la meva vida? Comprendre que la injustícia no existeix i que només hi ha la ignorància, em permet viure des d'un nivell de consciència superior que m'omple d'una pau invulnerable. Repeteixo, la injustícia no existeix i jo no actuo en contra de ningú sinó a favor del que promou més harmonia, més pau i més equilibri.

Només d'aquesta manera la meva vida s'omple de pau, de servei i de felicitat.


Exercici pràctic

Quan ens trobem davant alguna cosa que ens sembli una injustícia us animo a fer-vos preguntes següents:

1. - És que he oblidat que les persones que fan mal a altres ho fan perquè estan danyades elles mateixes i no poden actuar sinó com cocodrils? És que he oblidat que els cocodrils no només estan en els rius africans sinó també pels carrers dels nostres pobles i ciutats?

2. - Què puc fer per reduir el dolor sense incrementar-lo danyant el cocodril i els altres? Com puc actuar de manera que el dolor es redueixi i no generi més odi en el meu entorn? Com actuar sense ànim de venjança?

3. - Si el cocodril està disposat a aprendre, puc ensenyar-li a veure la vida de forma diferent perquè pugui actuar diferent? En cas contrari, puc protegir-me d'ell i, alhora, acceptar que ell no canviarà fins que estigui disposat a aprendre i que ha de patir les conseqüències dels seus actes, però que no em correspon a mi danyar-lo ni venjar-me?

4. - Puc marxar desitjant-li el millor? Em puc protegir desitjant-li que descobreixi l'empatia i l'amor?

 Respectar el procés d'evolució de cada persones és una mostra d'amor i de consciència elevada que només pot ser compresa i portada a terme pels que han entès que la injustícia no existeix. Deixant de creure en la injustícia i fent el que et toqui fer, el món s'omplirà d'amor.