Quadern del Sherpa
El Bloc de Daniel Gabarró
Autoconeixement
i Creixement Personal
Educació
e Innovació
Empresa,
Organitzacions i Consciència
martes, 23 de diciembre de 2014
Empresa i valors - Programa "Viure des de l'Essència" de Ràdio Sant Celoni (àudio 8)
Aquesta és la vuitena càpsula per empreses del programa "Viure des de l’Essència” amb Glòria Montasell i Daniel Gabarró. En ella parlem de com tractar clients, proveïdors/es… i convertir aquest compromís de tracte en un acord que complirem amb fermesa i lleialtat. Serà una eina simple però potent per potenciar el nostre negoci.
jueves, 4 de diciembre de 2014
Entrevista revista Verdemente
Comparteixo amb vosaltres una entrevista que ha publicat la revista madrilenya VERDEMENTE. És una entrevista llarga, però toca molts temes. Espero que us resulti inspiradora!
ENTREVISTA con Daniel Gabarró, docente, psicopedagogo y asesor de empresas
“La felicidad es nuestra obligación”
- Entrevista: Mario Martínez -
La segunda pregunta que uno debería hacerse es: ¿esta infelicidad es transitoria, es decir, forma parte
de un aprendizaje? Porque hay algunas visiones de la espiritualidad, creo que bastante terroristas y erróneas, que nos dicen que este planeta, esta vida nuestra, es un valle de lágrimas. Y eso no es así, sino que es una oportunidad para descubrirnos.
ENTREVISTA con Daniel Gabarró, docente, psicopedagogo y asesor de empresas
“La felicidad es nuestra obligación”
- Entrevista: Mario Martínez -
Cómo comprender que la espiritualidad no distingue entre un gobierno, una empresa, un colegio o un grupo social? Es posible que primero debamos mirar si hemos hecho la tarea, si hemos colocado a la felicidad en el centro de nuestra vida, si hemos despertado. Sólo entonces cabría preguntarse si un cambio de paradigma en la sociedad sería viable. O si nos quedaremos siempre esperando que las cosas se resuelvan desde afuera hacia adentro.
Se llaman sherpas los miembros de algunas tribus de Nepal que viven en los Himalayas y que durante siglos han dedicado su esfuerzo y sus vidas a servir como guías de quien buscara un camino de ascensión a las montañas. A muchos de los que conocen a Daniel Gabarró les gusta llamarle con ese apelativo y a él no le disgusta, al punto de que se presenta a sí mismo como un “sherpa espiritual”, un guía cuya tarea es la de inspirar, acompañar y transformar, ya sea que se trate de una persona, una empresa o una organización social.
Mario Martínez: ¿Qué es la espiritualidad para ti?
Daniel Gabarró: Es la capacidad de darme cuenta de que formo parte de una unidad, y aportar a esa unidad, de forma consciente, mi felicidad y todas mis capacidades.
M.M.: ¿Y cómo la has desarrollado?
D.G.: Gracias a unos maestros que me han acompañado a lo largo de mi vida, y también gracias a muchos errores a los que estoy profundamente agradecido, y a un trabajo constante. La felicidad como la espiritualidad es una decisión, y por lo tanto haberla tomado forma parte del proceso.
M.M.: Es decir que la felicidad y la espiritualidad van juntas…
D.G.: Para mi van muy unidas, porque si Dios es amor, y Amor es una de las caras de la felicidad, significa que cuando estoy feliz, es porque SOY, porque me reconozco, porque florezco como lo que estoy llamado a ser, y en tanto que soy feliz puedo compartir mi felicidad.
M.M.: ¿Qué ocurre con quienes están en un camino espiritual pero no se sienten felices?
D.G.: Las personas que no son felices en este momento y creen que están en un camino espiritual, lo
primero que deberían preguntarse es si los errores que están viviendo ahora les están ayudando a ir hacia adelante, y por lo tanto no es algo negativo. Lo digo porque el dolor nos lleva a darnos cuenta de donde están los errores. ¿Estos errores me están ayudando? Y si la respuesta es que sí, pues adelante, es como aprender a multiplicar, me estoy equivocando pero cada vez multiplico mejor. La segunda pregunta que uno debería hacerse es: ¿esta infelicidad es transitoria, es decir, forma parte
de un aprendizaje? Porque hay algunas visiones de la espiritualidad, creo que bastante terroristas y erróneas, que nos dicen que este planeta, esta vida nuestra, es un valle de lágrimas. Y eso no es así, sino que es una oportunidad para descubrirnos.
La tarea de un sherpa
M.M.: ¿En qué consiste tu trabajo de inspirar, acompañar y transformar, tanto a personas como a organizaciones?
D.G.: Inspirar forma parte del trabajo para que la gente se dé cuenta de que la respuesta está siempre dentro y no fuera; acompañar, forma parte de la tarea para que las personas vivan este proceso de descubrirse, descubrir su verdad, su felicidad, como una cosa fácil, en la que no hay que tener miedo sino tener gozo, alegría, y el acompañamiento por alguien siempre ayuda mucho. Transformar significa tener la capacidad de ayudar a las personas a que den la vuelta a su vida como a un calcetín, a decir ¿cuál es el centro de mi vida? El centro de mi vida es la felicidad, el propósito de mi vida es que yo sea feliz, es el propósito de las personas, pero también de la economía, de las parejas, de la educación… ¿Cómo hemos podido olvidar eso? Para darme cuenta de que no es cierto que primero es la obligación y luego la devoción, sino que la devoción, la felicidad es nuestra obligación.
M.M.: ¿Y qué herramientas utilizas en ese trabajo?
D.G.: Básicamente las herramientas que utilizo son la auto-observación, la ternura y el amor hacia uno mismo, y el darme cuenta de que igual que una bellota lleva dentro de ella un roble, también mi identidad, mi esencia lleva dentro de mí la persona completa que voy a llegar a ser, que estoy llamada a ser. Por lo tanto esas herramientas son la auto-observación, la conciencia, la presencia y sobre todo el Amor, que lo transforma todo. Pero aquí quiero llamar la atención porque, desde mi experiencia, el Amor no tiene que ver con los sentimientos sino con la decisión de querer el máximo bien para mí mismo.
M.M.: ¿A qué le llamas “estar consciente”?
D.G.: El tema de la conciencia para mí es básico. Porque ¿qué somos nosotros? Nosotros somos una conciencia, que se da cuenta de Ser, una conciencia que se da cuenta de ser capacidad de comprender, de ser capacidad de relacionarse, de sentir, de transformar el mundo. En ese sentido, solo desde el momento en que yo puedo darme cuenta de quién soy, es decir, a partir del momento en que puedo vivirme a mí mismo actuando de forma presente, en el aquí y el ahora, solo en esos momentos puedo decir que yo estoy vivo. Que yo estoy despierto. Que yo estoy presente. Mientras yo no estoy consciente, de hecho estoy “expulsado del paraíso”, estoy confundido con mi ego, con mi personaje, con mi programación, con el parásito, con el pecado original. Soy consciente cuando me doy cuenta de Ser y habito mi propia vida dándome el amor que necesito para despertar, sabiendo que soy perfecto puesto que soy creación a imagen y semejanza de la divinidad… Solo en ese momento aparece de nuevo el reino de Dios, yo vuelvo a estar en el paraíso, mi vida tiene sentido. ¿Por lo tanto la conciencia qué es? Es la llave, la que nos lleva de nuevo a nuestra esencia. Sin conciencia no puedo volver a nacer, no puedo volver otra vez al paraíso. Es darme cuenta de que soy Yo el que se da cuenta, ocupar mi atención, el estar aquí y ahora.
M.M.: Alguna vez has dicho que envejecer no necesariamente es madurar…
D.G.: Tiene que ver con el largo proceso del auto-conocimiento, que podría ser mucho más corto cuanto más intención pongamos. La felicidad es una decisión, el crecimiento es una decisión y la pregunta es si hemos decidido poner esta decisión en el centro de nuestra vida. A veces me doy cuenta de que hay mucha gente que no se ha puesto las pilas y que no ha puesto en el centro de su vida ni su felicidad ni su auto-conocimiento, que en realidad son dos cosas íntimamente relacionadas. Por lo tanto esas personas envejecen pero no aprenden. Es una pena, pero forma parte de la libertad humana y la respeto.
M.M.: ¿Cuál es la orientación para quienes aún no han tomado esa decisión?
D.G.: La orientación sería “deja de creer ciegamente”, no creas en nada, limítate a observar, limítate a comprobar, verifica lo que te cuentan. Encarna tú mismo todo lo que te dicen, de modo que no te quedes esperando ser salvado sino que tú te conviertas en aquello divino, en la experiencia de la divinidad misma expresándose en la vida. Es decir, si te encuentras a Buda por el camino, mátalo. No creas en Buda, no creas en Cristo, no creas en los demás, cree en lo que has verificado. Es la instrucción. Por eso el camino es la auto-observación, es el auto-conocimiento. Pero no hay que creer nada, creer nos aleja de la verdad. Ya hemos creído bastantes cosas, hay que empezar a experimentar en primera persona, y darse cuenta de que nuestra obligación es encarnar la divinidad en esta tierra y esto no es algo inalcanzable, sino algo posible aquí y ahora. La felicidad aquí y ahora es absolutamente posible, es más, es nuestro origen y por lo tanto es nuestro destino.
Espiritualidad, sociedad y política
M.M.: Cuando se habla de espiritualidad muchas veces se confunde con religión…
D.G.: Sí, es cierto. La religión es una forma determinada de intentar alcanzar lo trascendente. Pero en este momento histórico hay muchas personas que intentan alcanzar lo trascendente al margen de las religiones, y eso está bien. Yo creo que estamos en un momento en que podemos diferenciar los caminos históricos, que son excelentes, de los caminos personales que no necesariamente tienen que estar dentro de una religión, y también son excelentes. Yo animo a la gente a seguir religiones si la sienten dentro de su corazón, pero les animo a seguir a su propio corazón si eso es lo que sienten, siempre con una condición: que se comprometan, es decir, que lleguen hasta el fondo. Para llegar arriba de la montaña hay muchos caminos, la única obligación es coger uno y seguirlo hasta el final.
M.M.: ¿Y cómo se pueden diferenciar los buenos caminos espirituales, dentro la gran oferta espiritual con la que vivimos en esta época de New Age?
D.G.: Para mí hay una forma muy fácil de diferenciar: se trata de seguir las enseñanzas de personas que viven lo que explican, por un lado. Y personas que no te hagan dependiente de sus explicaciones, por otro. Yo con mis alumnos me niego a seguir enseñándoles más allá de un año. Una vez transcurrido, nos separamos; ellos ya tienen las herramientas y deben seguir buscando. Para mí esa es una demostración de respeto hacia la libertad, porque una de las cosas que más me preocupan son las personas que generan dependencia continuada a los demás porque no les dan herramientas. Y la segunda cosa terrible: personas que explican cosas que han leído pero que no viven. Huyamos de ambas.
M.M.: ¿En qué elemento confluye el trabajo que haces con una persona, una empresa o una organización?
D.G.: El punto de confluencia de personas, empresas y organizaciones es siempre la felicidad. ¿Qué está en el centro de las personas? La felicidad. En el de las empresas, la felicidad, es decir generar bienestar a través de la economía para que las personas seamos más felices. ¿Cuál es el objetivo central de las organizaciones? La felicidad. Da igual que sea un ministerio: su objetivo es que las personas de un país sean felices. El objetivo de una empresa es que gracias a lo que produce, la gente sea feliz. Y el objetivo de las personas individuales es ser felices. No hay oposición entre empresas, personas y organizaciones, el centro es la felicidad. Yo me limito a esto, y hablo desde mi experiencia como sherpa espiritual, pero también como empresario, porque yo puedo explicar como tal cómo manejar organizaciones para que el objetivo sea la felicidad, y la consecuencia –que no el objetivo- sea la viabilidad económica.
M.M.: ¿O sea que es posible la espiritualidad en el mundo empresarial?
D.G.: Quiero decir que la espiritualidad es posible en todos y cada uno de los mundos. Y negar eso es no entender que la espiritualidad está siempre presente. Pensar que la divinidad va a estar sólo presente en un punto del mundo y no en el otro, es no entender que el mundo Es la divinidad.
M.M.: ¿Cómo se cambia entonces este paradigma social y empresarial donde lo que reina son los beneficios económicos “a pesar” de la felicidad de las personas?
D.G.: Yo creo que vamos muy bien, que estamos entendiendo que lo debemos cambiar. No reniego del dolor que estamos viviendo ahora. Es más, afirmo que sin este dolor no nos daríamos cuenta. Afirmo que ahora estamos mucho mejor que antes de la crisis. Que ahora nos damos cuenta de que es imprescindible poner en el centro la felicidad de las personas. Yo creo que estamos viviendo una crisis económica, una crisis política, una crisis de valores, porque en realidad lo que estamos haciendo es vivir un cambio del sistema. El dolor nos indica el camino, los errores nos ayudan. Tenemos que bendecirlos. ¿Y cómo se consigue ese cambio? Pues dándonos cuenta de que lo que estuvimos haciendo hasta ahora no nos lleva a ningún sitio de forma adecuada. Pero, por otra parte, al menos cuando yo hago cursos de “conciencia para empresas” hablamos de cómo el antiguo paradigma ya no funciona. Y a los que lo siguen, lo que les ocurre es que cada vez tienen resultados económicos peores. Por decirlo de alguna forma la economía está a favor de la nueva conciencia. Cuando cambias, la consecuencia es la riqueza, la abundancia. Si no cambias, la consecuencia es que sigues viviendo en la crisis.
M.M.: Se me hace difícil creer en un cambio de paradigma cuando veo cómo funcionan las grandes multinacionales y los gobiernos que ostentan el poder en el planeta
D.G.: Los cambios nunca van a ser colectivos. Los cambios siempre son individuales. Llegará un momento en que habrá suficientes cambios individuales y que el cambio se viva de forma colectiva. En este momento cuando hablamos de crisis, la crisis no existe. Hay algunas personas que viven en crisis; hay algunas entidades que viven en crisis, pero hay muchas personas y muchas organizaciones que no viven en crisis. La pregunta es ¿por qué? Porque ya no viven en el mismo mundo que los demás. Aunque suene raro lo que estoy diciendo, en este mundo hay muchas realidades, no hay un mundo, hay muchos, pero todos están en este. En función de cómo tú estés viviendo, te corresponde una realidad o te corresponde otra, y esa ley de la correspondencia es infalible. Lo que ocurre es que mientras individualmente yo no haga el cambio me corresponde el otro mundo. Cuando individualmente hago el cambio, me uno a mucha gente que ya lo ha hecho, y ese cambio se convierte en colectivo. Pero tienes razón. El cambio es doloroso, y hay gente que se niega, hay gente que es clavo. ¿Y sabes lo que están pidiendo los clavos? Martillos.
M.M.: Se está produciendo en cambio a nivel social, traducido en nuevos emergentes políticos. Hay mucha bronca, se parece más a un cambio emocional que espiritual. ¿Cómo lo ves tú?
D.G.: Sí. Es cierto que tenemos en este momento unos cambios importantes a nivel social. Y creo que muchos de ellos van en la dirección adecuada. Sin embargo, para que fueran todavía en una dirección mucho más adecuada, más certeros, yo les daría un único consejo: que se basen en la ternura, en el Amor, en la no venganza, en querer apoyar en lugar de querer destruir. Es decir, no deberíamos mirar lo que no funciona sino empezar a decir lo que queremos que funcione. Debemos dejar de lado lo que es antiguo, para hacer crecer lo que es nuevo. A veces, en algunos grupos nuevos que están surgiendo ahora con mucha fuerza, hay un discurso de desprecio, de odio. Y yo creo que el desprecio y el odio forman parte de valores antiguos, y que para que estos grupos pudieran caminar con mucha más velocidad deberían olvidar lo antiguo. Nada que se construya “en contra de algo” tendrá una vigencia larga en la historia. Lo que se construye a favor de las cosas, sí que lo tiene.
M.M.: ¿Algo más para terminar?
D.G.: Sí, una única cosa. No olvidemos nunca que la felicidad es posible aquí y ahora. Que el mensaje central de Buda era: “Ilumínate en esta vida”. Que el mensaje de Krishna era: “Alcanza en esta vida la liberación”. No olvidemos nunca que el mensaje de Cristo era: “el reino de los cielos ha llegado aquí y ahora. Convertíos”. Por lo tanto empecemos a mirar el trabajo interior como lo más fundamental de nuestra vida, sin esperar que suceda dentro de quinientos años o cuando nos muramos. Es ahora el momento de la iluminación.
Acerca de
Dice Daniel Gabarró Berbegal (Barcelona, 1964) que su oficio es inspirar, acompañar y transformar conscientemente a personas, empresas y organizaciones, y también aclara que algunas personas "me definen como Sherpa, ya que les muestro el camino y las acompaño durante el trayecto. En cualquier caso, camino al lado de las personas y organizaciones a las que ayudo".
Imparte cursos para personas interesadas en su crecimiento personal y despertar espiritual, en la línea de Antonio Blay y Anthony de Mello.
Profesionalmente, Daniel es empresario, escritor, conferenciante, formador, diplomado en dirección y organización de empresas, maestro, psicopedagogo, licenciado en humanidades, diplomado en dirección y organización de empresas, experto en PNL y ex profesor de la Universitat Ramon Llull y de la Universitat de Lleida.
Colabora habitualmente en diversos medios de comunicación como "L'ofici de viure" de Catalunya Ràdio, que ofrece herramientas emocionales para la vida diaria.
Ha publicado un rico material sobre temas diversos, como espiritualidad y empresa, técnicas de estudio, didáctica, evolución moral, igualdad y masculinidad, fracaso escolar, entre otros.
Sus trabajos, cursos, vídeos y libros, pueden consultarse gratuitamente en cualquiera de estos sitios: www.danielgabarro.com, www.campusdanielgabarro.com, o en su página para empresas www.valoresempresariales.com.
Imparte cursos para personas interesadas en su crecimiento personal y despertar espiritual, en la línea de Antonio Blay y Anthony de Mello.
Profesionalmente, Daniel es empresario, escritor, conferenciante, formador, diplomado en dirección y organización de empresas, maestro, psicopedagogo, licenciado en humanidades, diplomado en dirección y organización de empresas, experto en PNL y ex profesor de la Universitat Ramon Llull y de la Universitat de Lleida.
Colabora habitualmente en diversos medios de comunicación como "L'ofici de viure" de Catalunya Ràdio, que ofrece herramientas emocionales para la vida diaria.
Ha publicado un rico material sobre temas diversos, como espiritualidad y empresa, técnicas de estudio, didáctica, evolución moral, igualdad y masculinidad, fracaso escolar, entre otros.
Sus trabajos, cursos, vídeos y libros, pueden consultarse gratuitamente en cualquiera de estos sitios: www.danielgabarro.com, www.campusdanielgabarro.com, o en su página para empresas www.valoresempresariales.com.
Mario Martínez
Es Periodista y Redactor de VerdeMenteTeraperuta de Yoga Tailandés de el Centro Mandala de Madrid
Es Periodista y Redactor de VerdeMenteTeraperuta de Yoga Tailandés de el Centro Mandala de Madrid
lunes, 24 de noviembre de 2014
Empresa i valors - Programa "Viure des de l'Essència" de Ràdio Sant Celoni (àudio 7)
Setè dels tretze àudios sobre "Empresa i valors" que s'emet cada diumenge al programa "Viure des de l'Essència" de Ràdio Sant Celoni, dirigit per Glòria Montasell.
En aquesta càpsula es presenten les dues primeres (de set) eines per a l'excel·lència empresarial en les relacions. Dues eines clau: Tot és perfecte i necessari i Assumir la responsabilitat, no culpar res, ni ningú.
En aquesta càpsula es presenten les dues primeres (de set) eines per a l'excel·lència empresarial en les relacions. Dues eines clau: Tot és perfecte i necessari i Assumir la responsabilitat, no culpar res, ni ningú.
martes, 18 de noviembre de 2014
Empresa i valors - Programa "Viure des de l'Essència" de Ràdio Sant Celoni (àudio 6)
Empresa i valors - Programa "Viure des de l'Essència" de Ràdio Sant Celoni (àudio 5)
Empresa i valors - Programa "Viure des de l'Essència" de Ràdio Sant Celoni (àudio 4)
Empresa i valors - Programa "Viure des de l'Essència" de Ràdio Sant Celoni (àudio 3)
Empresa i valors - Programa "Viure des de l'Essència" de Ràdio Sant Celoni (àudio 2)
lunes, 17 de noviembre de 2014
Empresa i valors - Programa "Viure des de l'Essència" de Ràdio Sant Celoni (àudio 1)
jueves, 9 de octubre de 2014
El quadrant de l'èxit a l'empresa: com fer-se immune a la crisi
A continuació t'expliquem i desenvolupem aquestes 4 àrees, no obstant, també et convidem a rebre aquesta informació de forma ampliada a través del vídeo-curs "El quadrant de l'èxit a l'empresa", a la plataforma CAMPUSDANIELGABARRO.com, tot fent clic aquí.
PRIMER QUADRANT: Dominar l'interior del negoci (tot allò que s'ensenya a les escoles de negocis).
El primer quadrant requereix que totes les peces que composen l'interior del negoci funcionin perfectament, de forma automàtica, tal com hem dissenyat i previst. Quan el negoci pot funcionar sense la nostra presència, llavors podem tenir la certesa d'haver entès i dominat el primer quadrant.
Si el negoci necessita de la nostra presència per funcionar, llavors no tenim un negoci sinó que som propietaris del nostre propi lloc de treball, només tenim un lloc de treball. Dominar el primer quadrant evita aquest error i facilita que el negoci funcioni perfectament sense la nostra presència física constant.
Aquest primer quadrant requereix tenir el pla d'empresa per escrit, però ha de ser un pla totalment pràctic. Tot sovint perdem el temps amb plans d'empresa tan teòrics i amplis que ens són inútils en el dia a dia. Necessitem plans d'empresa breus, pràctics i útils. Si no podem recordar ara mateix el pla empresarial que ens hem marcat per aquest trimestre... significa que no l'estem seguint!!! que només és un pla teòric i inútil!! Per tant, ens cal un pla d'acció prou clar, breu i concret com per tenir-lo sempre al cap. Només així no ens desviarem mai del nostre objectiu. És evident, però moltes empreses no ho compleixen.
Els tres punts claus d'aquest primer quadrant són:
1.- La missió i la visió que motiva l'empresa i la fa útil a la societat.
2.- La bona gestió dels equips de persones implicades.
3.- L'automatització del procés per tenir un negoci enlloc d'un lloc de treball.
SEGON QUADRANT: El coneixement profund de la societat, els seus canvis i les seves característiques actuals.
Quan la societat canvia, els negocis han d'adaptar-se a la nova realitat o fracassaran. Actualment vivim en un moment històric de grans, profunds i rapidíssims canvis, de manera que aquest quadrant té molta més importància que la que tenia fa només uns decenis.
És imprescindible adaptar-se als canvis quan es produeixen. Molts negocis moren perquè no saben adaptar-se als canvis socials, especialment ara que estem en aquest moment tan intens de transformació. No estem vivint una crisi econòmica, sinó una mutació del sistema productiu, un canvi que portarà a una nova societat i cal que siguem capaços d'entendre-ho.
TERCER QUADRANT: El lideratge conscient, íntimament vinculat amb l'autoconeixement perquè, si jo no em conec a mi mateix/a, no podré liderar-me i, per tant, encara menys podré liderar cap projecte.
Aquest tercer quadrant és fonamental i, tanmateix, les formes de dominar-lo no s'ensenyen, de moment, a cap universitat, ni escola de negocis de forma sistemàtica. Però si volem dominar l'exterior, primer hem de dominar el nostre interior i això implica, bàsicament, dominar la nostra ment. Existeix una relació directe entre l'autoconeixement i l'èxit extern perquè, quant més em conec i més em domino, més puc conèixer i dominar l'exterior. Mentre jo no em lideri, no podré liderar res extern i el meu negoci en pagarà les conseqüències. Per tant, dominar aquest tercer quadrant és fonamental. Podem fer-ho tot coneixent la topologia de la ment i abordant un treball voluntari d'autoconeixement.
QUART QUADRANT: Les lleis naturals, entendre que la realitat no és màgica i obeeix a unes causes, per investigar l'origen profund d'aquestes causes i assegurar-nos l'èxit.
Tota realitat -i les relacions entre les persones formen part de la realitat-, obeeix a unes lleis que, al marge que es coneguin o s'ignorin, l'afecten i la configuren. És imprescindible conèixer i dominar les lleis naturals i, en especial, les que tenen relació amb amb les lleis psicològiques grupals i les lleis de les interaccions humanes per anar al seu favor, enlloc d'anar en contra seva. Si, en la nostra aventura mercantil, ignorem aquestes lleis i les trenquem, pagarem les conseqüències inevitablement. Conèixer les lleis naturals i anar al seu favor pot ser la diferència entre una experiència exitosa i un fracàs rotund.
Us convidem a aprofundir en aquestes quatre àrees doncs l'experiència ens ha convençut que el seu domini porta les empreses a l'èxit inevitable, les fa immunes a la crisi. Per aprofundir, us convidem a entrar a la plataforma CAMPUSDANIELGABARRO.com
martes, 7 de octubre de 2014
Vespes, felicitat i vida quotidiana.
Com viure amb felicitat les dificultats de la vida? Com adonar-me que qualsevol esdeveniment a la meva vida quotidiana és una crida al despertar? Com decidir-se per la felicitat quan el cos ens fa mal o vivim situacions difícils? Com deixar de confondre la veritat amb el que ens passa?
I la pregunta clau: Com pot l'anterior dur-nos a viure feliçment cada dia?
Actuar amb força i sense forçar
El meu ofici és ajudar les persones a viure amb major consciència i, com a conseqüència, assolir la felicitat. Per això escric aquest article: per mostrar que la vida quotidiana és una oportunitat continuada per aconseguir-ho, per incrementar la consciència i la felicitat.
Sóc de vacances. L'última tarda. Passejo prop de la platja per gaudir un parell d'hores de camí. Vaig amb el Marc, el meu marit, i els meus sogres. El sol de setembre és preciós i escalfa amb força, però sense forçar. Penso que, segurament hauria d'aprendre d'ell: actuar amb força, però sense forçar... Boira, el nostre gos, corre amunt i avall oblidant-se del tot de la seva artritis crònica. Duc la seva corretja lligada a la cintura per tenir lliures les mans.
De cop, noto un agulló de vespa clavant-se a l'abdomen. Crema. Fa mal. Una vespa ha quedat atrapada, en un gest involuntari, entre la corretja i la meva pell. Ha decidit picar-me. El seu agulló s'ha clavat, dolorosament, dins la meva carn. Buff! Fa mal! Ostres, com crema!!
La vespa marxa, crec que també ferida. M'extrec l'agulló amb les ungles. Extreure'l fa mal, però deixar-lo dins és pitjor. M'ajupo per posar-me fang. Beneeixo la tempesta d'ahir: hi ha toll a menys de dos metres. Em sento feliç per tenir, als peus, el fang ja preparat i agraeixo la pluja d'ahir. Poso el fant sobre la ferida. Segueixo sentint la picada com si tingués en ella un cor que no deixa de bategar.
Quotidianitat i creixement interior
I ara arribo al nucli del que volia explicar-vos:
Encara que ignoro el motiu pel que m'he fet corresponent perquè una vespa em piqués, decideixo que aquest fet no em treurà ni una mica de la meva pau i de la meva felicitat. Decideixo que usaré aquest fet per seguir incrementant la meva consciència i la meva pau.
Miro amb tendresa en direcció on la vespa ha marxat volant amb dificultats i li desitjo el millor. Imagino que morirà ben aviat (crec que és això el que els passa quan piquen) i li desitjo que, si és el cas, es reencarni feliçment en el que li correspongui.
Decideixo que aquesta picada no em traurà ni un gram de felicitat. Dirigeixo la meva atenció al dolor del meu abdomen i recordo una medicina que usa les abelles i vespes per curar: les fan pica a llocs específics per estimular meridians com si fos acupuntura. Així que somrient em dic: "A veure si aquest era el meridià que avui calia estimular!"
La felicitat és una decisió. Davant de qualsevol esdeveniment podem decidir pensar coses positives o negatives. Les dues són certes per qui les pensa. Però el resultat és totalment diferent.
Pensar que la picada d'una vespa és, a més de dolorosa, molt mala sort és una opció.
Pensar que, a part del dolor, és una oportunitat per beneir a l'abella i al cos que usem, és una altra opció. Ambdues són objectivament certes.
Seria absurd pensar coses falses, però ambues opcions són objectivament certes per a qui les pensa. Davant d'aquestes dues opcions, prefereixo pensar allò que m'omple de pau interior i d'amor. La meva decisió és mantenir, únicament, pensaments que m'ajudin a ser feliç.
Però no vull enganyar-me. Seria absurd! Tanmateix, em nego a pensar en coses que em facin desgraciat. Encara seria més absurd! Imagineu-vos-ho: a més de tenir dificultats, incrementar-les pensant coses que ens fan desgraciats!! Quin absurd! Reitero que la felicitat és una decisió. Així que em sonric i dirigeixo amor mentalment cap a la ferida i cap a la vespa.
En arribar a casa, després del passeig, la picada és una petitíssima marca vermella que només fa mal si la toco o si realitzo algun moviment concret. Torno a somriure'm i li agraixo al cos la seva saviesa. Em nego a pensar altres coses que, encara que possible, només farien que omplir-me de dolor.
Sobre la veritat i els fets
Crec que, molt sovint, confonem la narració dels fets que ens succeeixen (he tingut un accident, he perdut una oportunitat de negoci a la meva empresa, m'han insultat...) amb la veritat. Però els esdeveniments no són la veritat. Els fets on són la veritat. Només són la narració del que ha passat.
La veritat és quelcom més profund que es troba rere els fets.
La veritat és que una vespa t'ajuda a estimar el cos que utilitzes recondant-te que no l'ets.
La veritat és que una vespa pot ajudar-te a comprendre que tothom neix i mor.
La veritat és que una vespa t'ajuda a recordar-te que el propòsit de la vida és ser feliços i no perdre la pau interior.
Els fets només són anècdotes que se t'ofereixen per ajudar-te a viure la veritat. Però confondre els fets, allò que ha passat amb la veritat és tan erroni com confondre la tinta d'aquest article amb el que veritablement explica.
No sé si aquesta reflexió us haurà estat d'ajuda. Ja veieu: un article sobre quelcom senzill, perquè la vida és senzilla i ens anima a ser feliços sempre i en tota ocasió. L'espiritualitat i la felicitat no és quelcom que ens trobarem en un futur, sinó quelcom que ja dóna sentit ara mateix a tots i cadascun dels moments de la nostra vida. Et convido a omplir la teva vida de pau i amor invulnerable.
Exercici:
1.- Quan visquis alguna dificultat, recorda que el fet no és la veritat mateixa. Recorda que el fet només és un esdeveniment. La veritat del fet és el significat profund del mateix, l'aprenentatge del mateix.
2.- Si has pres la decisió de ser feliç, pots beneir tots els esdeveniments com una forma de recordar-te el que veritablement és important a la teva vida. Recorda-t'ho en tots els moments de la teva vida!
3.- Intenta trobar el profund aprenentatge que pots obtenir del que està passant, sigui el que sigui: un accident, una mort, una malaltia, una crisi econòmica, una traïció... Et prego que et preguntis: què m'ensenya realment d'útil per incrementar la meva felicitat i la meva pau interior?
4.- Decideix pensar allò que t'ompli de pau i amor. Nega't a pensar allò que t'ompli de dolor.
5.- Sabràs que allò que penses és veritat quan sentis llibertat, pau i amor dins teu. Llavors sabràs que penses de forma correcta i entendràs dues frases molt mal compreses de l'evangeli: "la veritat us farà lliures" i "busqueu el regne de Déu i la resta se us donarà de més a més". Perquè la veritat no és l'anècdota en si, sinó l'aprenentatge que m'allibera del dolor i el patiment i em dóna felicitat. I perquè, en la veritat, es troba el regne de Déu (i en un futur llunyà, sinó a l'ara i aquí) i, en viure així la quotidianitat, tot pren el seu sentit.
I la pregunta clau: Com pot l'anterior dur-nos a viure feliçment cada dia?
Actuar amb força i sense forçar
El meu ofici és ajudar les persones a viure amb major consciència i, com a conseqüència, assolir la felicitat. Per això escric aquest article: per mostrar que la vida quotidiana és una oportunitat continuada per aconseguir-ho, per incrementar la consciència i la felicitat.
Sóc de vacances. L'última tarda. Passejo prop de la platja per gaudir un parell d'hores de camí. Vaig amb el Marc, el meu marit, i els meus sogres. El sol de setembre és preciós i escalfa amb força, però sense forçar. Penso que, segurament hauria d'aprendre d'ell: actuar amb força, però sense forçar... Boira, el nostre gos, corre amunt i avall oblidant-se del tot de la seva artritis crònica. Duc la seva corretja lligada a la cintura per tenir lliures les mans.
De cop, noto un agulló de vespa clavant-se a l'abdomen. Crema. Fa mal. Una vespa ha quedat atrapada, en un gest involuntari, entre la corretja i la meva pell. Ha decidit picar-me. El seu agulló s'ha clavat, dolorosament, dins la meva carn. Buff! Fa mal! Ostres, com crema!!
La vespa marxa, crec que també ferida. M'extrec l'agulló amb les ungles. Extreure'l fa mal, però deixar-lo dins és pitjor. M'ajupo per posar-me fang. Beneeixo la tempesta d'ahir: hi ha toll a menys de dos metres. Em sento feliç per tenir, als peus, el fang ja preparat i agraeixo la pluja d'ahir. Poso el fant sobre la ferida. Segueixo sentint la picada com si tingués en ella un cor que no deixa de bategar.
Quotidianitat i creixement interior
I ara arribo al nucli del que volia explicar-vos:
Encara que ignoro el motiu pel que m'he fet corresponent perquè una vespa em piqués, decideixo que aquest fet no em treurà ni una mica de la meva pau i de la meva felicitat. Decideixo que usaré aquest fet per seguir incrementant la meva consciència i la meva pau.
Miro amb tendresa en direcció on la vespa ha marxat volant amb dificultats i li desitjo el millor. Imagino que morirà ben aviat (crec que és això el que els passa quan piquen) i li desitjo que, si és el cas, es reencarni feliçment en el que li correspongui.
Decideixo que aquesta picada no em traurà ni un gram de felicitat. Dirigeixo la meva atenció al dolor del meu abdomen i recordo una medicina que usa les abelles i vespes per curar: les fan pica a llocs específics per estimular meridians com si fos acupuntura. Així que somrient em dic: "A veure si aquest era el meridià que avui calia estimular!"
La felicitat és una decisió. Davant de qualsevol esdeveniment podem decidir pensar coses positives o negatives. Les dues són certes per qui les pensa. Però el resultat és totalment diferent.
Pensar que la picada d'una vespa és, a més de dolorosa, molt mala sort és una opció.
Pensar que, a part del dolor, és una oportunitat per beneir a l'abella i al cos que usem, és una altra opció. Ambdues són objectivament certes.
Seria absurd pensar coses falses, però ambues opcions són objectivament certes per a qui les pensa. Davant d'aquestes dues opcions, prefereixo pensar allò que m'omple de pau interior i d'amor. La meva decisió és mantenir, únicament, pensaments que m'ajudin a ser feliç.
Però no vull enganyar-me. Seria absurd! Tanmateix, em nego a pensar en coses que em facin desgraciat. Encara seria més absurd! Imagineu-vos-ho: a més de tenir dificultats, incrementar-les pensant coses que ens fan desgraciats!! Quin absurd! Reitero que la felicitat és una decisió. Així que em sonric i dirigeixo amor mentalment cap a la ferida i cap a la vespa.
En arribar a casa, després del passeig, la picada és una petitíssima marca vermella que només fa mal si la toco o si realitzo algun moviment concret. Torno a somriure'm i li agraixo al cos la seva saviesa. Em nego a pensar altres coses que, encara que possible, només farien que omplir-me de dolor.
Sobre la veritat i els fets
Crec que, molt sovint, confonem la narració dels fets que ens succeeixen (he tingut un accident, he perdut una oportunitat de negoci a la meva empresa, m'han insultat...) amb la veritat. Però els esdeveniments no són la veritat. Els fets on són la veritat. Només són la narració del que ha passat.
La veritat és quelcom més profund que es troba rere els fets.
La veritat és que una vespa t'ajuda a estimar el cos que utilitzes recondant-te que no l'ets.
La veritat és que una vespa pot ajudar-te a comprendre que tothom neix i mor.
La veritat és que una vespa t'ajuda a recordar-te que el propòsit de la vida és ser feliços i no perdre la pau interior.
Els fets només són anècdotes que se t'ofereixen per ajudar-te a viure la veritat. Però confondre els fets, allò que ha passat amb la veritat és tan erroni com confondre la tinta d'aquest article amb el que veritablement explica.
No sé si aquesta reflexió us haurà estat d'ajuda. Ja veieu: un article sobre quelcom senzill, perquè la vida és senzilla i ens anima a ser feliços sempre i en tota ocasió. L'espiritualitat i la felicitat no és quelcom que ens trobarem en un futur, sinó quelcom que ja dóna sentit ara mateix a tots i cadascun dels moments de la nostra vida. Et convido a omplir la teva vida de pau i amor invulnerable.
Exercici:
1.- Quan visquis alguna dificultat, recorda que el fet no és la veritat mateixa. Recorda que el fet només és un esdeveniment. La veritat del fet és el significat profund del mateix, l'aprenentatge del mateix.
2.- Si has pres la decisió de ser feliç, pots beneir tots els esdeveniments com una forma de recordar-te el que veritablement és important a la teva vida. Recorda-t'ho en tots els moments de la teva vida!
3.- Intenta trobar el profund aprenentatge que pots obtenir del que està passant, sigui el que sigui: un accident, una mort, una malaltia, una crisi econòmica, una traïció... Et prego que et preguntis: què m'ensenya realment d'útil per incrementar la meva felicitat i la meva pau interior?
4.- Decideix pensar allò que t'ompli de pau i amor. Nega't a pensar allò que t'ompli de dolor.
5.- Sabràs que allò que penses és veritat quan sentis llibertat, pau i amor dins teu. Llavors sabràs que penses de forma correcta i entendràs dues frases molt mal compreses de l'evangeli: "la veritat us farà lliures" i "busqueu el regne de Déu i la resta se us donarà de més a més". Perquè la veritat no és l'anècdota en si, sinó l'aprenentatge que m'allibera del dolor i el patiment i em dóna felicitat. I perquè, en la veritat, es troba el regne de Déu (i en un futur llunyà, sinó a l'ara i aquí) i, en viure així la quotidianitat, tot pren el seu sentit.
miércoles, 1 de octubre de 2014
Diferenciar-se, una de las claus de la visibilitat
Per exemplificar el que entenem per "visibilitat", els parlaré de l'Uruguai. Un petit país llatinoamericà de només 3 milions d'habitants.
Sí, només són 3 milions de persones, menys que Barcelona amb la seva àrea metropolitana (3,2 milions), menys que la meitat de Catalunya (7,5 milions) i només el 6,3% de la població total de l'estat espanyol. De fet, son només el 0,04 % de la població mundial.
I, tanmateix, l'espai mediàtic que ha ocupat Uruguai durant l'últim any ha estat molt superior a aquest 0,04% que, teòricament, li correspondria.
Sí, segur que tothom ha sentit parlat d'ell últimament, ha estat present a molts mitjans del nostre país, però també de tots les mitjans internacionals. Periodistes de tot el món fan cua per visitar el país i entrevistar-se amb el seu president, però....
Per què té, de cop, tanta repercussió internacional? No és un paradís fiscal, com Luxemburg o Suïssa. No és una potència econòmica. Tampoc no ha patit catàstrofes recentment com Malàisia, amb les seves aerolínies. El seu equip de futbol no ha guanyat el mundial de futbol, ni estan immersos en cap conflicte... Què justifica tant d'interès públic?
Perquè actua de forma diferent a la resta. De cop, persones de tot el món l'estan observant. Alguns només per curiositat, d'altres amb afinitat, d'altres amb desconfiança, incredulitat, desacord... però el món els mira!
Independentment de l'afinitat o no que despertin les seves fórmules de gestió de cara a governar un país, allò que és innegable és que són fórmules potencialment molt innovadores, no només per a Hispanoamèrica, sinó a nivell mundial. La capacitat d'innovar (amb molt pocs mitjans), els situa al mapa mundial amb infinitament més pes del que objectivament tenen.
I quina repercussió té això en tot el país? Més turisme, més connexions, més aliances, més inversions, més negocis, més futur!
Quina repercussió podria tenir, per la nostra empresa, que el públic situés el seu focus en nosaltres si fóssim capaços de seduir-los diferenciadament amb els nostres productes i/o serveis? O en la forma d'oferir-los? O en les nostres polítiques d'empresa? O en la forma de tractar la clientela? O, simplement, amb un detall diferent i significatiu?
A vegades, amb molt poc, podem aconseguir que molta gent parli dels nostres serveis, productes, locals... atraient així l'atenció del públic. Diferenciar-nos de forma meditada i explícita és fonamental per l'èxit.
En que és, la seva empresa, realment diferent?
jueves, 25 de septiembre de 2014
Sóc un bon líder? Les 13 claus per a una gestió coherent
Heus aquí 13 claus evidents per liderar positivament els teus equips i aconseguir que la teva empresa funcioni encara millor.
1. Aborda els conflictes de forma immediata. Les conseqüències d'un conflicte que s'allarga en el temps sense abordar-se, només fan que agreujar-se i danyar les relacions i el projecte empresarial. Posar el cap sota l'ala no és bona idea.
2. Ofereix autonomia i sistemes de treball als teus empleats. És a dir, una síntesi entre llibertat i processos segurs. Estem oberts a incloure innovacions i són benvingudes, però la forma com les innovacions s'implementen ha d'estar ben establert.
3. Consulta als teus treballadors/es: Què millorarien? Com ho farien? No oblidis que coneixen de primera mà el dia a dia i les dificultats reals. Pensa en ells com el teu millor equip d'assessors!
4. Estigues disponible pels teus empleats/des quan vulguin expressar-te els seus dubtes, problemes, consultes, suggeriments...
5. No et relacionis mai des dels sentiments, sinó des de la missió. No importen les emocions i sentiments que tinguis, actua tal com has decidit.
6. Assigna a cada persona una tasca professional que estigui d'acord amb el seu perfil professional i la seva estructura de personalitat. No demanis a una persona tímida que treballi de comercial! Així milloraran considerablement el seu rendiment i la seva satisfacció.
7. Agraeix el que les persones fan bé. Expressa-ho explícitament.
8. Implica els teus empleats en els processos de selecció, especialment quan han de treballar amb la persona que seleccionis. Escolta la seva opinió, encara que tu tinguis, evidentment, l'última paraula.
9. Sedueix els teus empleats i proveïdors tant com ho fas amb els teus clients. Comunica la missió, el "perquè", el "com" i els propòsits que tinguis.
10. Celebra amb ells les fites i objectius acomplerts. Celebrar uneix i potencia els equips.
11. Incrementa el coeficient emocional dels teus empleats/des. Gestiona i estimula les relacions i la seva empatia.
12. Els novatos necessiten mentors. Els mentors/es necessiten temps i reconeixement de la seva funció. Dóna'ls-hi explícitament!
13. Ensenya amb l'exemple, sigues una demostració del que vols.
Seguint i aplicant aquests senzills consells d'entendre (encara que no sempre fàcils d'aplicar), els vostres equips se sentiran concernits i implicats, cuidats i motivats de forma lliure i voluntària vers la vostra missió empresarial. Deixareu de ser un grup de persones contractades per ser un veritable equip de treball.
lunes, 15 de septiembre de 2014
Com trobar la motivació necessària?
L'empresari i l'empresària han de tenir energia, molta energia. Sense energia, qualsevol projecte es converteix en una muntanya impossible d'escalar. Però... d'on podem treure tota aquesta energia?
De la nostra ment: allà és on trobarem o no la nostra motivació. Si pregunteu a qualsevol persona (empresària o no) quina és la seva motivació per llevar-se cada matí i anar a treballar, quasi segur que el 90% de la gent respon "el diner, el sou".
És absolutament legítim que la motivació sigui el diner. De fet, és fonamental que l'esforç, la bona feina i la consecució dels objectius siguin recompensants econòmicament. Però pot ser una arma de doble tall, perquè pot ser quelcom molt perillós per a nosaltres mateixos.
I és que, quan la motivació resulta només quantificable de forma exacta i matemàtica a través d'un volum determinat de diner, ens tornem esclaus de les xifres i els resultats, i la nostra motivació puja i baixa en funció de quelcom tan fred (i inexacte i inesperat) com els ingressos del nostre negoci. Podem enfrontar-nos a impagaments, a endarreriments, circumstàncies alienes a nosaltres i això pot posar en perill la nostra motivació...
Perquè... de què serveix el meu esforç si no obtinc el lucre que desitjo? Què obtinc?
El que us proposaré a continuació és un punt de vista molt personal. Una forma de trobar la motivació necessària molt més efectiva que el diner en ell mateix, i és la següent:
La meva motivació és saber que la treballo per obtenir i oferir un producte o servei de la màxima qualitat possible, un producte o servei del que estic realment orgullós i que és tan bo que els meus clients desitgen intensament comprar-lo i pagar-me per ell i, a més, ho fan contents i parlen positivament de mi i el meu negoci perquè també comparteixen el meu somni.
La meva motivació és saber que ofereixo quelcom realmente bo, que beneficia a les persones que ho adquireixen i que aquells que ho compren senten agraïment vers a la meva empresa.
Vosaltres direu: "D'acord, però... i el diner?" Doncs el diner és una conseqüència inevitable de complir bé amb la meva missió, la meva empresa i la meva clientela.
D'aquesta forma, veient el diner com una "consequència inevitable" i no com un objectiu en ell mateix, i posant la missió de l'empresa en primer terme a les meves prioritats, no només trobo major i millor motivació, sinó que també millora la situació econòmica de l'empresa, milloro el producte, el servei i l'acceptació de la meva clientela.
He afirmat que l'anterior és, simplement, un punt de vista molt personal. Però us vull convidar a experimentar el que succeeix quan vosaltres ho porteu a la pràctica a les vostres empreses.
Us proposa de mantenir aquest enfocament durant unes poques setmanes i que verifiqueu els resultats. Veureu que la vostra motivació es multiplica, però també veureu que les vendes creixen i que l'increment econòmic dels vostres guanys és una conseqüència inevitable. Sí: inevitable!
Verifiqueu-ho i deixareu de treballar per diners, si és que algun cop ho heu fet. Des del moment en que ho hàgiu verificat aquesta opinió meva també serà la vostra experiència personal i el "vostre punt de vista molt personal".
Proveu-ho i ja m'explicareu...
sábado, 23 de agosto de 2014
La injustícia no existeix
Podem esperar d'un cocodril que es comporti com un gosset faldiller? Podem esperar del foc que no cremi? Podem creure que l'aigua deixarà de ser mullada?
Esperar que les coses siguin diferents a com són és ignorar la llei de la causa i l'efecte: mentre existeixi la causa prèvia, només podem viure l'efecte que tenim.
Pretendre que la realitat és injusta perquè no encaixa amb els nostres desitjos és negar-nos a comprendre que el foc, els cocodrils i l'aigua són com són i produeixen els resultats que produeixen. Pensar que la seva acció o la seva existència és una injustícia ens omple d'odi i de venjança .... I et sembla bona idea viure odiant?
Cocodrils, mossegades i ignorància
Un bell i tranquil riu, transparent i temptador al capvespre càlid d'una tarda africana. La temptació refrescant i relaxant d'una capbussada. La possibilitat, fins i tot, d'immortalitzar el moment en unes fotografies que mostrarem al nostre retorn a Catalunya.
Llençar-nos a l'aigua i sentir, al costat de la nostra pell ignorant i despreocupada el contacte fred i gairebé immòbil d'un cocodril discretament inadvertit fins llavors. El terror inundant-nos el cos fins al moll dels ossos. No només por, sinó veritable pànic. El terror a ser mossegats i atacats sacseja el nostre cos i intentem sortir de l'aigua a tota velocitat. Desitjaríem no haver-nos ficat mai en aquest riu cristal·lí i, sobretot, desitgem intensament no rebre a les nostres carns cap mossegada del cocodril, possiblement mortal.
El cocodril segueix immòbil. No mossega. No es mou. No té gana. Si hagués tingut gana res d'això hauria estat narrat. La nostra vida seria història. Haguéssim estat berenar de carn blanca per a un cocodril africà. Fi del conte.
La realitat és, sempre, fruit d'unes causes. Si som menjats és per la fam del cocodril i per la nostra imprudència. Si salvem la vida és gràcies al fet que, simplement, el cocodril no tenia gana en aquest moment. Però podem acusar el cocodril de ser un animal roí, injust, cruel i malvat per amenaçar la nostra vida? Tenim el dret a disparar i matar-lo, per justícia, un cop a la riba? O potser hem de començar a acceptar que en els bells rius africans els cocodrils existeixen i que les mossegades són inevitables si nosaltres ens comportem amb ignorància?
Crec que aquesta última possibilitat salta a la vista com la més encertada. Si un cocodril em mossega, ell està sent qui és i jo estic sent un ignorant per oblidar que són perillosos. No puc culpar els cocodrils de la meva falta de prudència. No puc clamar al cel exigint justícia havent estat ignorant, ni exigint que els cocodrils actuïn ara com angelets.
Humans, cocodrils i injustícies
Podem entendre l'anterior amb facilitat perquè parlem d'un animal, un ésser innocent que no pot deixar de ser un famolenc i mortífer cocodril. Comprenem fàcilment que culpar un cocodril de ser "injust" és una forma evident d'intentar dissimular la nostra imprudència i la nostra ignorància. Entenem amb l'exemple anterior i sense gaire dificultat que el cocodril no és dolent, ni injust, sinó que simplement és com pot ser.
Però portar l'exemple anterior a les persones acostuma a costar molt més. Intentar comprendre que les persones que exerceixen violència, que són cruels, que roben o similar no estan actuant de forma injusta és, molt sovint, difícil d'acceptar perquè pensem que una cosa són els animals innocents i una altra molt diferent, les persones.
Encara pot costar més observar els dolors socials: guerres, explotació, desigualtats... i pensar que no és una cosa injusta! Ens bull la sang davant de tanta injustícia!
No obstant això, vull que ho analitzem amb cura: potser ignorem que, si un nadó no rep els nutrients alimentaris suficients pot desenvolupar-se amb importants dèficits que marcaran, de per vida, una fragilitat corporal que d'altra manera no tindria? Oi que podem entendre que una persona adulta pot tenir una salut delicada de per vida si, durant els períodes crítics de la seva infància, no va rebre els nutrients suficients i adequats? Oi que entenem que pot, per exemple, tenir un fetge o uns budells delicats si durant l'infància va passar períodes llargs de desnutrició?
El mateix succeeix quan una persona, en el seu moment, no ha rebut prou amor, prou suport, suficient afecte, ni prou informació: es pot tornar una persona sense capacitat d'empatia, agressiva, incapaç d'estimar... Les persones així existeixen. Les persones amb un pou interior sense fons i plenes de dolor existeixen. Hi són. Són fruit d'un passat que les va convertir en això.
És una mostra d'ignorància per part nostra pensar que totes les persones adultes han gaudit d'un passat bonic i nutritiu. És una mostra grandiosa d'ignorància per part nostra pensar que totes les persones adultes tenen els suficients recursos interns per oblidar les ofenses, les dificultats i sanar el passat. Moltes persones ferides i dolgudes circulen pels carrers, viatgen en metro, treballen amb nosaltres, són els nostres veïns i veïnes.
Ignorar i culpar per actuar des d'on ho fan és tan absurd com ficar-se en un riu africà sense vigilar que no hi hagi un cocodril prop. Culpar el cocodril de la mossegada serà una manera de no acceptar la meva responsabilitat: cal saber que no solament hi ha cocodrils als rius africans, sinó també als carrers de les nostres ciutats catalanes.
No t'omplis d'odi
Si hem comprès això, veurem que omplir-nos d'odi davant el dolor, el robatori, la violència, les desigualtats ... no porta a resoldre-les. Al contrari, ens omple interiorment d'odi i ens impulsa a venjar-nos, però no soluciona la causa inicial i, fins i tot, ho complica. Perquè quan la venjança s'instal·la a la nostra ànima sentim la crida a exercir un càstig, un dolor, una violència contra qui ens va fer mal .... i l'espiral de violència i desamor es fa inevitable!
Un conegut mestre espiritual va dir que poséssim l'altra galta quan algú ens agredeix. No volia dir que ens deixéssim apallissar, sinó que responguéssim des d'un altre nivell de consciència. Ens convidava a comprendre que no totes les persones saben el que fan, ni poden saber-ho, ni poden actuar diferent. Ens convidava a construir una realitat justa, que ell anomenava regne del cels, sense agredir ningú, sabent que cada persona arribarà a entendre la realitat quan sigui el seu moment, però que no els podem culpar de ser cocodrils i de clavar mossegades per ser-ho.
Nosaltres no podem canviar als altres. Seria prepotent pretendre que podem transformar els altres quan vulguem. Seria un absurd. Però sí som responsables de nosaltres, del nostre interior.
Pretendre que el món està ple de persones equilibrades, felices i conscients és mentir, és ignorar la realitat dels adults que encara són cocodrils. Culpar-los per les seves accions i creure en la injustícia és una excusa perquè jo els agredeixi, perquè jo actuï com un altre cocodril. És una forma de omplir-me d'odi i ser, jo mateix, un altre cocodril i no poder aconseguir en el meu interior la pau invulnerable que comporta el regne del cels.
La injustícia no existeix. Creure que existeix la injustícia m'omple d'odi i em converteix en un venjador i en un motor que porta a la meva vida més odi i més dolor. Vull això per a la meva vida? Comprendre que la injustícia no existeix i que només hi ha la ignorància, em permet viure des d'un nivell de consciència superior que m'omple d'una pau invulnerable. Repeteixo, la injustícia no existeix i jo no actuo en contra de ningú sinó a favor del que promou més harmonia, més pau i més equilibri.
Només d'aquesta manera la meva vida s'omple de pau, de servei i de felicitat.
Exercici pràctic
Quan ens trobem davant alguna cosa que ens sembli una injustícia us animo a fer-vos preguntes següents:
1. - És que he oblidat que les persones que fan mal a altres ho fan perquè estan danyades elles mateixes i no poden actuar sinó com cocodrils? És que he oblidat que els cocodrils no només estan en els rius africans sinó també pels carrers dels nostres pobles i ciutats?
2. - Què puc fer per reduir el dolor sense incrementar-lo danyant el cocodril i els altres? Com puc actuar de manera que el dolor es redueixi i no generi més odi en el meu entorn? Com actuar sense ànim de venjança?
3. - Si el cocodril està disposat a aprendre, puc ensenyar-li a veure la vida de forma diferent perquè pugui actuar diferent? En cas contrari, puc protegir-me d'ell i, alhora, acceptar que ell no canviarà fins que estigui disposat a aprendre i que ha de patir les conseqüències dels seus actes, però que no em correspon a mi danyar-lo ni venjar-me?
4. - Puc marxar desitjant-li el millor? Em puc protegir desitjant-li que descobreixi l'empatia i l'amor?
Respectar el procés d'evolució de cada persones és una mostra d'amor i de consciència elevada que només pot ser compresa i portada a terme pels que han entès que la injustícia no existeix. Deixant de creure en la injustícia i fent el que et toqui fer, el món s'omplirà d'amor.
Esperar que les coses siguin diferents a com són és ignorar la llei de la causa i l'efecte: mentre existeixi la causa prèvia, només podem viure l'efecte que tenim.
Pretendre que la realitat és injusta perquè no encaixa amb els nostres desitjos és negar-nos a comprendre que el foc, els cocodrils i l'aigua són com són i produeixen els resultats que produeixen. Pensar que la seva acció o la seva existència és una injustícia ens omple d'odi i de venjança .... I et sembla bona idea viure odiant?
Cocodrils, mossegades i ignorància
Un bell i tranquil riu, transparent i temptador al capvespre càlid d'una tarda africana. La temptació refrescant i relaxant d'una capbussada. La possibilitat, fins i tot, d'immortalitzar el moment en unes fotografies que mostrarem al nostre retorn a Catalunya.
Llençar-nos a l'aigua i sentir, al costat de la nostra pell ignorant i despreocupada el contacte fred i gairebé immòbil d'un cocodril discretament inadvertit fins llavors. El terror inundant-nos el cos fins al moll dels ossos. No només por, sinó veritable pànic. El terror a ser mossegats i atacats sacseja el nostre cos i intentem sortir de l'aigua a tota velocitat. Desitjaríem no haver-nos ficat mai en aquest riu cristal·lí i, sobretot, desitgem intensament no rebre a les nostres carns cap mossegada del cocodril, possiblement mortal.
El cocodril segueix immòbil. No mossega. No es mou. No té gana. Si hagués tingut gana res d'això hauria estat narrat. La nostra vida seria història. Haguéssim estat berenar de carn blanca per a un cocodril africà. Fi del conte.
La realitat és, sempre, fruit d'unes causes. Si som menjats és per la fam del cocodril i per la nostra imprudència. Si salvem la vida és gràcies al fet que, simplement, el cocodril no tenia gana en aquest moment. Però podem acusar el cocodril de ser un animal roí, injust, cruel i malvat per amenaçar la nostra vida? Tenim el dret a disparar i matar-lo, per justícia, un cop a la riba? O potser hem de començar a acceptar que en els bells rius africans els cocodrils existeixen i que les mossegades són inevitables si nosaltres ens comportem amb ignorància?
Crec que aquesta última possibilitat salta a la vista com la més encertada. Si un cocodril em mossega, ell està sent qui és i jo estic sent un ignorant per oblidar que són perillosos. No puc culpar els cocodrils de la meva falta de prudència. No puc clamar al cel exigint justícia havent estat ignorant, ni exigint que els cocodrils actuïn ara com angelets.
Humans, cocodrils i injustícies
Podem entendre l'anterior amb facilitat perquè parlem d'un animal, un ésser innocent que no pot deixar de ser un famolenc i mortífer cocodril. Comprenem fàcilment que culpar un cocodril de ser "injust" és una forma evident d'intentar dissimular la nostra imprudència i la nostra ignorància. Entenem amb l'exemple anterior i sense gaire dificultat que el cocodril no és dolent, ni injust, sinó que simplement és com pot ser.
Però portar l'exemple anterior a les persones acostuma a costar molt més. Intentar comprendre que les persones que exerceixen violència, que són cruels, que roben o similar no estan actuant de forma injusta és, molt sovint, difícil d'acceptar perquè pensem que una cosa són els animals innocents i una altra molt diferent, les persones.
Encara pot costar més observar els dolors socials: guerres, explotació, desigualtats... i pensar que no és una cosa injusta! Ens bull la sang davant de tanta injustícia!
No obstant això, vull que ho analitzem amb cura: potser ignorem que, si un nadó no rep els nutrients alimentaris suficients pot desenvolupar-se amb importants dèficits que marcaran, de per vida, una fragilitat corporal que d'altra manera no tindria? Oi que podem entendre que una persona adulta pot tenir una salut delicada de per vida si, durant els períodes crítics de la seva infància, no va rebre els nutrients suficients i adequats? Oi que entenem que pot, per exemple, tenir un fetge o uns budells delicats si durant l'infància va passar períodes llargs de desnutrició?
El mateix succeeix quan una persona, en el seu moment, no ha rebut prou amor, prou suport, suficient afecte, ni prou informació: es pot tornar una persona sense capacitat d'empatia, agressiva, incapaç d'estimar... Les persones així existeixen. Les persones amb un pou interior sense fons i plenes de dolor existeixen. Hi són. Són fruit d'un passat que les va convertir en això.
És una mostra d'ignorància per part nostra pensar que totes les persones adultes han gaudit d'un passat bonic i nutritiu. És una mostra grandiosa d'ignorància per part nostra pensar que totes les persones adultes tenen els suficients recursos interns per oblidar les ofenses, les dificultats i sanar el passat. Moltes persones ferides i dolgudes circulen pels carrers, viatgen en metro, treballen amb nosaltres, són els nostres veïns i veïnes.
Ignorar i culpar per actuar des d'on ho fan és tan absurd com ficar-se en un riu africà sense vigilar que no hi hagi un cocodril prop. Culpar el cocodril de la mossegada serà una manera de no acceptar la meva responsabilitat: cal saber que no solament hi ha cocodrils als rius africans, sinó també als carrers de les nostres ciutats catalanes.
No t'omplis d'odi
Si hem comprès això, veurem que omplir-nos d'odi davant el dolor, el robatori, la violència, les desigualtats ... no porta a resoldre-les. Al contrari, ens omple interiorment d'odi i ens impulsa a venjar-nos, però no soluciona la causa inicial i, fins i tot, ho complica. Perquè quan la venjança s'instal·la a la nostra ànima sentim la crida a exercir un càstig, un dolor, una violència contra qui ens va fer mal .... i l'espiral de violència i desamor es fa inevitable!
Un conegut mestre espiritual va dir que poséssim l'altra galta quan algú ens agredeix. No volia dir que ens deixéssim apallissar, sinó que responguéssim des d'un altre nivell de consciència. Ens convidava a comprendre que no totes les persones saben el que fan, ni poden saber-ho, ni poden actuar diferent. Ens convidava a construir una realitat justa, que ell anomenava regne del cels, sense agredir ningú, sabent que cada persona arribarà a entendre la realitat quan sigui el seu moment, però que no els podem culpar de ser cocodrils i de clavar mossegades per ser-ho.
Nosaltres no podem canviar als altres. Seria prepotent pretendre que podem transformar els altres quan vulguem. Seria un absurd. Però sí som responsables de nosaltres, del nostre interior.
Pretendre que el món està ple de persones equilibrades, felices i conscients és mentir, és ignorar la realitat dels adults que encara són cocodrils. Culpar-los per les seves accions i creure en la injustícia és una excusa perquè jo els agredeixi, perquè jo actuï com un altre cocodril. És una forma de omplir-me d'odi i ser, jo mateix, un altre cocodril i no poder aconseguir en el meu interior la pau invulnerable que comporta el regne del cels.
La injustícia no existeix. Creure que existeix la injustícia m'omple d'odi i em converteix en un venjador i en un motor que porta a la meva vida més odi i més dolor. Vull això per a la meva vida? Comprendre que la injustícia no existeix i que només hi ha la ignorància, em permet viure des d'un nivell de consciència superior que m'omple d'una pau invulnerable. Repeteixo, la injustícia no existeix i jo no actuo en contra de ningú sinó a favor del que promou més harmonia, més pau i més equilibri.
Només d'aquesta manera la meva vida s'omple de pau, de servei i de felicitat.
Exercici pràctic
Quan ens trobem davant alguna cosa que ens sembli una injustícia us animo a fer-vos preguntes següents:
1. - És que he oblidat que les persones que fan mal a altres ho fan perquè estan danyades elles mateixes i no poden actuar sinó com cocodrils? És que he oblidat que els cocodrils no només estan en els rius africans sinó també pels carrers dels nostres pobles i ciutats?
2. - Què puc fer per reduir el dolor sense incrementar-lo danyant el cocodril i els altres? Com puc actuar de manera que el dolor es redueixi i no generi més odi en el meu entorn? Com actuar sense ànim de venjança?
3. - Si el cocodril està disposat a aprendre, puc ensenyar-li a veure la vida de forma diferent perquè pugui actuar diferent? En cas contrari, puc protegir-me d'ell i, alhora, acceptar que ell no canviarà fins que estigui disposat a aprendre i que ha de patir les conseqüències dels seus actes, però que no em correspon a mi danyar-lo ni venjar-me?
4. - Puc marxar desitjant-li el millor? Em puc protegir desitjant-li que descobreixi l'empatia i l'amor?
Respectar el procés d'evolució de cada persones és una mostra d'amor i de consciència elevada que només pot ser compresa i portada a terme pels que han entès que la injustícia no existeix. Deixant de creure en la injustícia i fent el que et toqui fer, el món s'omplirà d'amor.
domingo, 17 de agosto de 2014
Què significa “Èxit Empresarial"?
Com empresàries i empresaris, podem afirmar sense cap dubte que aspirem a l'èxit. Algun empresari ho negaria? Alguna empresària no ho afirmaria? Però si qualsevol empresària o empresari aspira a l'èxit per a la seva empresa o negoci, caldrà que ens preguntem en primer lloc: Què significa realment l'èxit per a mi?
Perquè cada persona tindrà els seus propis objectius, el seu propi concepte d'èxit i cal aclarir-lo per comptar amb majors possibilitats d'assolir-lo. Si no ens hem plantejat mai el que èxit significa per a nosaltres, potser perseguirem el somni d'un altre i no el nostre propi èxit.
Per a nosaltres, el concepte "èxit empresarial" implica bàsicament tres factors:
El primer és l'èxit econòmic:
Perquè estem parlant de negocis, d'empreses, de botigues, d'autònoms que ofereixen els seus serveis... i qualsevol projecte empresarial necessita resultats econòmics positius. De no ser així, o bé l'empresa no té futur o estem davant d'un hobby, una associació, una ONG... però NO davant d'un negoci!! Perquè un negoci es caracteritza necessàriament per oferir guanys econòmics a les persones que l'impulsen i que els permetin de viure de forma justa en contraprestació pel temps, el risc i l'esforç que hi han invertit.
El segon és poder sentir-nos orgullosos i orgulloses del que fem:
Volem tornar a recordar aquesta divisa nostra: "l'orgull de ser empresaris i empresàries". Això és: adonar-nos que nosaltres estem generant productes o serveis útils, que les persones necessiten, que les persones valoren perquè són serveis o productes valuosos en ells mateixos, que les persones agradeixen perquè els aporten benestar a les seves vides.
I és que no només estem generant llocs de treball, sinó també riquesa i benestar. En definitiva, estem aportant coses positives al món. Sense el nostre treball el món seria un lloc pitjor. Per tant, ens sentim orgullosos de ser empresaris i empresàries.
El tercer és tenir temps per nosaltres i aconseguir que el negoci "funcioni sol":
Poder descansar, poder estar malalts sense estar obligats a treballar per por a no cobrar, poder atendre d'altres assumptes o altres empreses, poder absentar-nos del negoci sabent que l'empresa segueix funcionant de forma adequada quan no hi som. D'aquesta manera, podrem tenir una vida vida professional que no estigui renyida amb una vida familiar i personal: això és clau per a nosaltres en el nostre concepte d'èxit.
Hi ha forces empresaris i empresàries que, encara que tenen un gran èxit econòmic, no tenen temps per poder gaudir els seus guanys monetaris. Des del nostre punt de vista, és un veritable fracàs.
Però si anem encara més enllà i ho pensem bé: un empresari o empresària que no pot marxar mai del seu negoci... realment té un negoci? O només té un lloc de treball que s'ha autoproporcionat i que l'esclavitza?
Per tant (i sempre des del nostre punt de vista totalment personal i subjectiu), quan nosaltres parlem d'èxit empresarial ens referim a un mínim de tres elements que s'han de donar de forma conjunta:
1.- ingressos econòmics suficients,
2.- temps personal gràcies al funcionament relativament autònom del nostre negoci i, finalment,
3.- l'orgull de saber-nos útils i d'estar enriquint el món.
Aquesta és la nostra idea d'èxit empresarial, quina és la teva?
T'animem a parar uns minuts per reflexionar i a escriure allò que per a tu és èxit empresarial. D'aquesta manera, podràs dirigir-te a ell de la forma més conscient possible.
Què és per a tu èxit?
Recuperant l'orgull empresarial
Una de les conseqüències de les dificultats econòmiques que està atravessant el nostre país, ha estat l'estigmatització de les empresàries i empresaris. És senzill entendre la raó, ja que els mitjans de comunicació han utilitzat l'expressió "empresaris/es", de forma força sistemàtica per referir-se molt especialment a persones o entitats com Emilio Botín, Amancio Ortega, Telefònica, BarcelonaWorld... i parlat sovint de les seves reunions amb els Ministres, els Consellers, el President, el Rei, el Papa... A més, també es parla de la CEOE com els "representants dels empresaris", cosa que ha fet que el veritable teixit empresarial del país* (les petites i mitjanes empreses són la gran majoria i constitueixen el 99 % del teixit empresarial del país) quedi impregnat d'una imatge corrupta i sospitosa que no és certa en el cas de les PIMES.
Aquesta mala utilització del llenguatge ha generalitzat un concepte negatiu sobre els empresaris i empresàries. Tenir i/o dirigir una empresa s'ha convertit, sovint, en quelcom a justificar o del que avergonyir-se.
Però n'hi ha prou amb unes poques dades per entendre que la realitat de l'empresariat d'aquest país és ben diferent. Per exemple, només cal mencionar que les PYMES van generar el 65% dels llocs de treball a l'estat espanyol durant l'any 2013*... i això que tenien negat l'accés al crèdit!!
I cal entendre que moltes PIMES, a diferència de les grans corporacions, estan a favor del bé comú i, per exemple, no poden estar a favor de sous miserables per les seves plantilles perquè, a diferència de les grans empreses, el seu futur està íntimament vinculat al benestar econòmic del seu territori i dels seus veïns i veïnes.
I el que és cert, és que per a les PIMES, és a dir, per a la immensa majoria de l'empresariat del país, les coses no són tan fàcils com per aquest petit grup "d'escollits" de l'IBEX35 o de la CEOE o de les corporacions bancàries i multinacionals que operen a l'estat espanyol i que poden arribar a modificar la legislació pel seu benefici, si els cal. Les grans empreses juguen a una lliga diferent, una lliga on poden, per exemple, fabricar la seva producció a un país determinat, dur la contaminació a un altre país diferent i tenir la seu corporativa en un paradís fiscal. Les grans empreses juguen a una lliga diferent en la que, ni juguem, ni volem jugar. Les PIMES estem molt més a favor del bé comú.
Per tant, de què ens hem d'avergonyir? Per què justificar-nos? Per què buscar excuses si el nostre joc busca ser net i centrat en el benefici del nostre territori més proper i de les persones que hi viuen? Per què justificar-nos si també voldríem que el bé comú manés en l'economia?
Com empresaris i empresàries hem de ser conscients que el paper que complim a la societat és fonamental i ho és per diversos motius:
1.- Creem utilitat. Des dels productes i serveis més senzills fins als més complexes, tota activitat respon a una necessitat humana. Cada cop que una persona necessita una cadira, una casa, menjar, un clau o un martell, un advocat/da, un/a informàtic/a, una rentadora, un massatge, un llibre, un préstec, un llibre, un hotel, enviar un paquet.... i un llarguíssim etcètera, pot fer-ho perquè algú, una persona anònima en la majoria dels casos, va tenir la visió i el coratge per fer-lo realitat per tal d'oferir coses útils i necessàries als seu territori. A més, ho fem sense jugar a jocs bruts de finançaments opacs, paradisos fiscals, ni els altres instruments que algunes grans empreses sí tenen a la seva disposició. Ser útils i de forma ètica, no és per sentir orgull?
2.- Creem riquesa i benestar. Les estructures empresarials creen riquesa i la distribueixen generant llocs de treball i, per tant, som responsables directes del benestar i les condicions de vida de les persones. No és per sentir-nos orgulloses i orgullosos? Gràcies a nosaltres, un grup important de persones tenen feina, formació, experiència... i ingressos per per dur a terme el seu projecte de vida.
I, reiterem, encara que les grans corporacions, per exemple, defensin la necessitat de sous baixos, nosaltres sabem que els nostres veïns i veïnes necessiten de sous dignes per tal de viure amb dignitat i per tal que puguin adquirir els serveis que els oferim. És a dir, també en aquest punt juguem en una lliga diferent que moltes grans empreses, perquè la viabilitat de les multinacionals no està unida al benestar de cap territori concret, però el nostre cas és ben diferent: volem el bé dels nostres veïns i veïnes perquè el seu i el nostre bé estan vinculats. Per això estem a favor del bé comú. I en aquest context, nosaltres aportem molta riquesa i benestar. Això és per sentir-se orgullós!
3.- Creem benefici social i progrés. Les PIMES, tal com diem, són molt diferents a les grans empreses, a la gran banca i a les grans multinacionals. No volem, ni ens podem permetre generar dolor social amb el nostre funcionament, ja que el nostre negoci seria inviable si no tingués el suport dels nostres veïns, veïnes i clients. A més, tenim altres característiques que ens fan oferir estructures més humanes que les grans corporacions, la proximitat a la gent i al territori són dues de les més destacables. No és com per sentir-se intensament orgullosos i orgulloses?
Sí, nosaltres pensem que és per sentir un profund orgull de ser empresaris i empresàries. I pensem que, en massa ocasions, se'ns tracta injustament ja que són molts els tòpics amb els que se'ns associa, bé per ignorància o bé perquè se'ns vincula a les elits (de les que ja hem parlat abans) o bé, simplement, perquè parlar és fàcil i gratis.
Però, a més, també som conscients que estem fets d'una pasta especial i que, tot sovint, hem d'enfrontar-nos a situacions difícils i ho fem amb fortalesa i coratge. Així que no tindrem cap problema en seguir llevant-nos cada matí tot pensant en tirar endavant la nostra missió, el nostre servei, oferint la nostra utilitat i el benestar que aportem al món. I ho farem amb alegria, amb entusiasme i amb orgull. Perquè estem orgullosos de ser empresaris. Perquè tenim orgull de ser empresàries.
Gràcies per ser-ho! Sou i som imprescindibles!
* Font: Ministerio de Empleo y Seguridad Social y Comisión Europea.http://www.ipyme.org/Publicaciones/Retrato_PYME_2013.pdf
lunes, 4 de agosto de 2014
El mal no existeix. El que sí existeix és la ignorància
Però també m'adono que aquesta és una perspectiva equivocada que ens porta al dolor, a l'enfrontament i a fer-nos mal a nosaltres mateixos/es i als altres.
Per què afirmo que és una visió errònia? Com saber que el mal no existeix.
I el que és encara més important: si el mal no existeix, què és el que realment existeix?
El mal que faig sempre busca un bé
La creença que el mal existeix i lluita contra el bé és una creença molt arrelada en la nostra cultura. Sobre ella es construeix la nostra visió del món. No solament basem en ella les novel·les, les pel·lícules, les llegendes, els contes... sinó també la visió de la nostra vida. Dividim el món en bons i dolents, entre els que ens fan bé (els bons) i els que ens danyen (els dolents), en la ciutadania (els bons) i els que viuen de la política (els dolents), en els que defensen les lleis (els bons) i els que són terroristes (els dolents)...
Tota la nostra vida queda marcada per aquesta idea. Hi ha uns dolents molt dolents que busquen el mal perquè ho porten a la sang, perquè és el seu ADN i hem de defensarnos contra ells.
Però aquesta visió socialment construïda és errònia i falsa.
Quan fem un mal, encara que podem ser conscients de generar dany i dolor a d'altres persones, animals o coses, no ho fem pel mal en si, sinó perquè donem més importància al nostre bé, al nostre plaer, a les nostres idees, a la nostra venjança, als nostres ideals que al dany que estem infligint.
Quan fem mal als altres, encara que no ignorem que els generem dolor, ho fem perquè tenim un motiu, alguna cosa que ens justifica. Encara que robem alguna cosa, encara que matem a algú, encara que fem trampa a hisenda no demanant la factura per estalviar-nos l'iva, encara que posem les banyes a la nostra parella, encara que ordenéssim el bombardeig d'una ciutat, encara que no reciclem el paper o el plàstic, encara que comprem un producte molt barat després del qual, sens dubte, hi ha explotació laboral i contaminació ambiental... no ho fem per fer mal, no ho fem pel mal en si mateix, sinó perquè tenim un motiu que ens justifica, cerquem un bé, una raó.
No estic afirmant que aquestes conductes no danyin. És clar que danyen! El que afirmo és que el dany és una conseqüència no buscada, que el que es busca és una cosa que es considera "bona" partint d'una visió miop i egoista.
Els cocodrils, encara perillosos, només són cocodrils
La idea que el "mal" com a tal existeix, ens ajuda a creure'ns al costat dels "bons" i amb motius justificats per anar contra els "dolents". Aquesta creença genera el dret a la venjança, és a dir, genera dolor, violència i dany cap a la gent. Però aquesta creença no és la demostració de l'existència del mal, sinó una mostra de la nostra ignorància.
Els cocodrils són perillosos, però només són cocodrils. Si et portes un cocodril a casa, no t'estranyi que d'una mossegada t'arrenqui la mà. No es tracta de maldat, sinó de la incapacitat del cocodril de posar-se al teu lloc i de teixir vincles afectius, de tenir empatia, de reconduir la fam cap a formes de menjar que no danyin als altres. Els cocodrils són cocodrils: tenen un cervell reptilià i encara han d'evolucionar per poder actuar diferent. No són el mal, els falta evolucionar, aprendre. Són, d'alguna manera, ignorants. Són perfectes com cocodrils, però perillosos. Agredeixen, però no són el mal.
Amb les persones passa exactament igual. Quan algú demana una factura sense IVA, encara que sàpiga que està perjudicant els serveis públics, valora més el seu estalvi que el perjudici que genera. No és dolent, és cocodril. Quan s'inicia una guerra, es fa sota la justificació d'uns ideals o d'evitar un perill que sembla més gran. No és per maldat, és per ser cocodril. Quan no es recicla el paper o el plàstic perquè fa mandra, tampoc és per maldat, sinó per ser cocodrils. Quan una persona mata a una altra perquè vol els seus diners o la viola perquè vol viure un plaer que no obtindria d'una altra manera, també es deixa portar pel seu cocodril interior: valora més els diners o el plaer que la integritat de l'altra persona.
Som cocodrils. Cadascun al nostre nivell. Alguns som cocodrils molt perillosos, d'altres menys. Però tots som cocodrils incapaços de posar-nos sempre i en tot moment en el lloc dels altres i actuar sempre amb justícia. Naturalment això acaba danyant gent.
Alguns fem mal més que d'altres, però no som diferents en essència, sinó en grau. No es tracta que uns siguin bons i altres dolents, no es tracta que el mal i el bé existeixen i estiguin encarnats en uns i no en uns altres. Sinó que, simplement, uns tenim més o menys evolució i coneixement que altres: tots som cocodrils, uns amb una mica més de saviesa i altres amb una mica menys.
Si falta saviesa, ja sabem què hem de buscar
Si hem comprès això, entendrem que és absurd lluitar contra el mal. No pot lluitar contra una cosa que no existeix sense complicar les coses, sempre s'acaba fent mal a molta més gent ...
Els cocodrils necessitem ajuda per evolucionar. Com el que ens falta és saviesa és clar que és això el que hem de buscar: coneixements per evolucionar.
El món no s'explica com una lluita entre el bé i el mal, sinó com un anar obtenint major saviesa, anar aprenent i evolucionant. Com més saviesa es té, menys mal es fa als altres i al planeta. Quanta menor saviesa, més mal ens generem a nosaltres mateixos/es, als altres i al planeta.
Per tant, el dany del món s'explica a partir de la ignorància. Aquest és el veritable problema. La ignorància està en l'arrel del dolor, el mal i la infelicitat.
Resulta obvi, doncs, que ensenyar i intentar estendre el coneixement és l'únic antídot possible. És absurd lluitar contra el mal perquè no existeix. Només podem intentar augmentar la saviesa en el món i la transformació serà inevitable.
El que hem de fer les persones interessades en la veritat, en la pau i en la humanitat és ajudar a incrementar el nivell de saviesa en la nostra realitat. La conseqüència immediata serà la reducció del dolor, del mal i de la infelicitat.
Deixem de creure i de lluitar contra el mal!
Enriquim el món amb comprensió i saviesa!
Actuem des del coneixement i el món serà diferent!
Exercici pràctic:
Sovint ens trobarem davant de situacions que danyen a algú o alguna cosa: violència verbal, simbòlica, física, laboral, ideològica, legal... què fer? Com actuar perquè la nostra acció sigui útil al món i ens sigui útil a nosaltres en el nostre creixement interior?
En aquests casos, us proposo un exercici molt senzill en solament quatre passos (que jo mateix he de recordar-me a mi mateix tot sovint):
1. - Posa't en el lloc de la persona o persones que generen aquest mal. Intenta comprendre de quina manera justifiquen la seva acció. No dic que els donis la raó, dic que intentis entendre-les. Ningú actua sense creure que té un motiu. Intenta entendre'l.
2. - Observa el mal que fan i la justificació que es donen a si mateixes. Què necessitarien comprendre per superar aquesta situació? Què necessitarien comprendre per deixar de fer aquest mal? Com podries ajudar amb la informació adequada perquè entenguessin?
3. - Procura posar al seu abast la informació que necessiten per evolucionar i deixar d'actuar així. Lamentablement no pots obligar-los a integrar-la i només pots posar-la al seu abast. Podem portar un cavall fins a la font, però no podem obligar a beure. Acceptar la llibertat dels altres, especialment si pensen diferent a nosaltres, és una mostra de la nostra evolució. Utilitza la violència per a "salvar-los" seria ser igual que ells.
4. - Protegeix-te del mal que puguin fer-te, però sense violència, desig de venjança o agressió. No tenen la culpa de ser cocodrils, però tu tampoc has de patir pel fet que ells/es ho siguin. No t'enganxis en cap lluita amb ells. Deixa que els cocodrils es barallin amb els cocodrils. Has fet el que havies de fer. Deixa que ells recullin els fruits de la seva pròpia violència, així podran aprendre. Protegeix-te d'ells i segueix posant informació i saviesa al seu abast per quan estiguin preparats.
D'aquesta manera, la teva vida estarà plena de pau.
miércoles, 23 de julio de 2014
Les dificultats em permeten autorealitzar-me
Beneeix les dificultats. Sense elles no podríem actualitzar el nostre potencial.
No dic que les busquis innecessàriament, perquè ja hi ha prou dificultats a la vida per complicar-te-la sense necessitat, però agraeix les dificultats de la vida: elles ens permeten aprendre el que encara ignorem.
Gràcies a les dificultats traspassem la nostra zona de confort i actualitzem el nostre potencial. Gràcies a les dificultats arribem a ser qui som cridats a ser. Beneïdes siguin!
Les dificultats són internes, no externes
En els articles anteriors indicava que el que jo pensi marcarà la meva vida: davant pensaments d'odi, la meva vida s'omplirà d'odi; davant pensaments de comprensió, la meva vida s'omplirà de tendresa. El que penso, marca el que visc. Per això, deia, jo sóc responsable del que sento, jo he de vigilar el que penso i fer-me responsable dels resultats. Afirmava que no podia cedir aquest dret a l'exterior.
Però aquesta afirmació no ens porta a l'absurd de negar-nos el dret a queixar-nos i desesperar, per exemple, davant d'un accident del que som víctimes innocents?
Imaginem que estem creuant un carrer de qualsevol ciutat mentre el semàfor està verd i, sobtadament, un vehicle que surt del no-res ens envesteix i ens deixa invàlids. És que algú pot negar que aquesta és una dificultat externa? És que no podem afirmar que és natural viure una gran desesperança i un dolor dolor després de quelcom així? És que no resulta evident que hem estat víctimes innocents? I no tenim, doncs, el dret a la queixa, al dolor i la tristesa? No contradiu això el que hem afirmat a l'inici d'aquest article dient que havíem d'agrair les dificultats?
Us prego que reflexionem sobre això:
No es pot negar que l'accident ha estat una cosa externa, una dificultat que no se'm pot atribuir, una cosa inesperada. Tampoc negaré que el més habitual és desesperar i entristir.
Però el que sí negaré és que viure en el dolor i la tristesa sigui un dret. Crec que estem equivocats en això. El dret que tenim és a viure amb plenitud, no a patir i desesperar. Puc entendre que la desesperació ens habiti, però no crec raonable creure que això sigui un dret. Al contrari! El nostre dret és viure amb plenitud, al marge del que ens passi!
La dificultat ha estat externa, això és innegable. Però el fet que hi hagi una gran quantitat de persones en cadires de rodes vivint una vida feliç, ha de tornar a situar-nos davant una veritat evident: el fonamental no és si som o no innocents davant aquest accident, si el cotxe era vermell o verd, si tenim o no raó... tot això no importa una vegada que l'accident ja ha passat. L'únic que importa és adonar-nos que mentre internament no fem les paus amb aquest tema, els que estarem en guerra i els qui patirem serem nosaltres. És això el que volem a la nostra vida?
Així doncs, encara que les dificultats siguin objectivament externes, el que importa és la resposta interna que donem. Això és l'únic sobre el que podem actuar i, per tant, aquesta és la nostra responsabilitat.
Si volem ser feliços, haurem adonar-nos que qualsevol dificultat és bàsicament interna, encara que el seu origen objectiu sigui extern. Per tant, la resposta que donem dependrà de nosaltres, no de l'exterior. No importen les dificultats externes, sinó les respostes internes que oferim.
Les dificultats assenyalen els meus límits
Quan ens trobem postrats en una cadira de rodes i pensem que mai no podrem tornar a ser feliços, estem descobrint un límit mental nostre: creiem que felicitat i caminar són sinònims. Això és fals i, com totes les idees falses, produirà patiment.
Si, per exemple, la nostra parella ens abandona i ens trenquem per dins perquè creiem que som víctima de quelcom molt injust, estarem descobrint un nou límit mental nostre: creure que sense aquesta persona no podem ser feliços.
Totes les dificultats ens indiquen els nostres límits. Però és alliberador adonar-se que hi ha persones que van en cadira de rodes .. i són feliços! És alliberador veure que hi ha gent que ni tan sols coneix a la persona que ens ha abandonat ... i són feliços! Per tant, el dolor no neix del fet en si, sinó de la nostra incapacitat de viure la nova circumstància.
Quan siguem capaços de descobrir que podem ser feliços encara que no caminem, quan siguem capaços de descobrir que podem ser feliços sense la persona que ens ha abandonat, haurem ampliat els nostres límits i estarem més a prop d'una veritable comprensió de la vida, més a prop de la pau interna invulnerable.
Les dificultats són el pa nostre de cada dia
Si hem pogut reconciliar-nos amb la nostra cadira de rodes o amb l'abandonament que hem patit, entendrem que ara som més lliure i més feliços: la nostra felicitat no depèn de poder o no caminar, la nostra felicitat no depèn de la presència o no de certes persones. Els nostres límits s'han ampliat i la nostra vida es torna molt més lliure i feliç.
És en aquest moment quan podem descobrir que les dificultats sempre ens han ajudat, ja que sempre han conduït a una ampliació dels nostres límits i, per tant, a fer-nos més lliures, més feliços. En aquest moment podem adonar-me que les dificultats han enriquit el nostre món i són la forma com té la vida per fer-nos entendre el que ens costa comprendre. En aquest moment, ens podem adonar que les dificultats són l'escola de la vida: noves lliçons diàries per comprendre el que ens costa, per ampliar els nostres límits mentals.
I, és clar, en aquest moment entenem la frase "doneu-nos el pa nostre de cada dia" i comprenem que no es tracta del pa físic, sinó de beneir les dificultats que ens fan créixer. Beneir perquè ens obren els ulls davant temes desconeguts i, després d'obrir-los, veiem nous horitzons ... i som més lliures!
Repeteixo el que he dit al principi: no busquem dificultats per elles mateixes, però donem la benvinguda a les que apareguin en la nostra vida. Les dificultats ens ajuden a descobrir-nos, amplien els nostres límits i ens ajuden a autorealitzar-nos. Beneïdes siguin!
Exercici pràctic:
Quan ens trobem davant d'una dificultat important en la nostra vida us suggereixo que pareu un moment i intenteu respondre les següents preguntes:
1. - Puc evitar aquesta dificultat? Si la resposta és sí, llavors eviteu-la. No esteu obligat a viure totes les dificultats, la vida ja us portarà les vostres. Si no podeu fugir de la situació, llavors està clar que aquesta dificultat us ha d'ensenyar alguna cosa, així que passeu a la següent pregunta.
2. - Què he d'aprendre d'aquesta dificultat perquè deixi de fer-me mal? Quin aprenentatge he de realitzar? Quin fet m'estic negant a acceptar i aquesta negació em produeix aquest dolor que visc ara mateix? Quan descobreixis aquesta resposta, el dolor es transformarà en pau i acceptació. Podràs actuar per canviar la realitat, però la teva acció no estarà motivada pel dolor sinó per la comprensió.
3. - Beneeix la dificultat que has tingut que enfrontar. Gràcies a ella obtens més coneixement, més pau, més comprensió. Beneeix la dificultat.
4. - Finalment, davant de cada nou dia prega que t'arribin les dificultats que estan previstes per a tu. Són les lliçons que et condueixen, directament, a la llibertat. Per tant, demana amb sinceritat que les dificultats ploguin sobre tu, com desitges que la pluja caigui sobre la terra assedegada durant una llarga sequera. Gràcies a elles, tu floriràs.